La primera apreciació sobre la nit a Nova York és que comença molt abans que a Barcelona. Aquí tothom menja a l'hora que vol i pren alguna cosa a l'hora que li sembla. La "happy hour" inventada per a la tarda i en la qual et serveixen copes o cocktails més barats, omple els bars de gent que surt de la feina i que van a prendre alguna cosa abans de marxar cap a casa.
Aquest costum sempre m'ha fet gràcia. El trobo realment estrany respecte al nostre comportament a Barcelona. A la resta de ciutats espanyoles també és més fàcil veure que la gent, després de la feina, se'n van a fer una canya o una tapa... Aquí ho fan moltíssim. Veus a les noies vestides de despatx amb uns talons de pam (ja ha passat a la història aquella imatge tant dels 80-90 en què les noies es posaven vambes quan sortien de la feina... Ara, han de seguir patint amb els talons! Ai que el món involuciona!!!) i molts nois amb vestit i corbata xerrant animadament i suposo que lligant com uns descosits perquè, si et passes 10 hores al dia a la feina, doncs el més fàcil deu ser lligar amb la gent de la feina, no? Nosaltres a Barcelona, quan sortim de la feina, marxem corrents "pies en polvorosa" i, quedar per prendre alguna cosa només ho faríem amb els companys que s'han convertit en amics... Però trobo que no estem gens acostumats a això del "colegueo" pots-laboral. Aquests són joves, és clar, o homes que tenen les dones a casa que els porten la intendència... De tota manera, no crec que sigui una qüestió de temps. Simplement crec que als catalans no ens acaba de fer el pes això de les relacions socials en un entorn de feina i les solem limitar als dinars o sopars puntuals.
A banda de veure que tots els bars i restaurants estan animadíssims a les 6 de la tarda, a les 7-7.30 ja comencen els teatres. Una hora potser menys absurda de la que últimament ens trobem al Nacional o al Lliure a Barcelona, que fan allò de les 8-8.30 que no pots sopar ni abans ni després i que no s'acaba d'entendre... Nosaltres dimarts passat van aconseguir un d'aquests tickets a meitat de preu i vam anar a veure un altre musical, "Priscilla, la reina del desert", una altra adaptació d'una pel.lícula famosa de la qual en coneixíem l'argument i, per tant, ens era més fàcil de seguir.
 |
| El Palace Theatre és al mateix Times Square |
Va ser molt divertit. Ens va agradar més "Billy Elliot" però aquí també vam passar una bona estona. La veritat és que el pitjor dels musicals de Broadway està tan ben fet i hi ha tanta qualitat que és difícil que no t'ho acabis de passar bé. I el públic.., fan gràcia! Els encanta tot el que sigui efectes especials en l'escenari, actors que baixen del sostre, aparicions o desaparicions sobtades... Són, veritablement, els reis de l'espectacle!
Dijous vam sopar al Lower East Side que ja he explicat en algun "post" que és un barri molt de moda i molt animat. Aquí els dijous la gent surt en manades. Sobretot la gent jove. Aquest cap de setmana, a més, com que és festa dilluns perquè és el Memorial Day (en record als caiguts a les guerres americanes, que en són unes quantes!!) molta gent se n'ha anat de "weekend" i van sortir dijous. Després de sopar, la nostra amiga portoriquenya ens va portar a una festa en el mateix barri en què punxava un amic seu que està agafant molta fama com a DJ, tot i que ell és artista. Jo també tinc un amic a Barcelona que fa de DJ ocasionalment i que és garantia assegurada de bona música i, si s'ho proposa, de fer ballar absolutament a tothom en una festa. Vaig pensar molt en ell i me'l vaig imaginar forrant-se a NY en festes alternatives plenes de gent amb ganes de ballar!!
Però bé, la festa era en un local que no té nom i que hem qualificat directament com a "Antro". Un negre de dos metres ens va demanar la identificació, cosa que em transporta a la meva adolescència quan intentava passar a les discoteques amb una fotocòpia del carnet d'identitat falsificada... Vam baixar unes escales i el local era ben cutre, no hi ha un altre adjectiu que ho resumeixi millor. Un adjectiu, per cert, que he intentat explicar a algunes de les meves "companyes lingüístiques" i costa molt de fer-los entendre... però no em digueu que no és clar. Tots ja us imagineu què vull dir: fosc, amb làmpades reciclades pretesament vintage però que acumulen merda des de fa dècades, taburets i sofàs fets caldo, terra de fusta envellidíssima i una minipista on la gent es desfeia ballant una mica de tot, salsa, dance, cumbia...
I, de sobte, en Miquel i jo ens vam mirar i vam dir... pot ser? no... no pot ser!!... Però sí, va ser... Al barri més trendy de Nova York, en una festa organitzada ocasionalment en un local sense nom (tot això és molt NY!!!) va sonar Rafaella Carra amb el seu tema "Para hacer bien el amor hay que venir al sur"!!! I, és clar, ningú entenia que dos quarentons d'un dels racons del local se sabessin tota la lletra de la canço mentre la ballaven frenèticament. I aquí no va acabar la cosa, uns minuts després Alaska amb "Bailando". Entre que eren molt joves --nosaltres érem una mica els avis del local!-- i no eren espanyols no entenien res de res!
 |
| Quan sortíem, entrevistaven al DJ al carrer |
I ahir divendres un altre teatre. Primer contacte amb Off Broadway (aquí els teatres es divideixen en Broadway, Off Broadway i Off off Broadway, fent referència al tipus de muntatge, de més comercial a més alternatiu per simplificar-ho molt!) on vam anar a veure "One arm" basada en un conte de Tenessee Williams al teatre Row, a la 42nd St amb la 9th avenue. Estic content! Ho vaig entendre pràcticament tot, és clar que aquesta setmana passada vaig anar a comprar-me el text i el portava llegit una vegada i mitja!
Després del teatre, sopar en uns dels restaurants d'hamburgueses més de moda al Hell's Kitchen el "Five Napkin" i copes al "Poche" i a l"Industry".
Comencem per les copes... Els gin-tonic te'ls posen en un got d'aigua petit amb gel i la tònica és amb sifó. Es pot fer un gin-tonic més malament? Tots els combinats són iguals, un fàstic francament. I ben cars. I el tipus de gent... doncs em sembla que ja ho he comentat algun altre cop, molt repentinada i molt planxada (els ho deu fer la xina de la cantonada perquè ja sabeu que aquí no hi ha rentadores a les cases!!) però força "friendly" i tampoc no és gaire difícil xerrar amb algú.
Total, que te'n vas cap a casa a la 1 de la nit amb la sensació que són les 5 de la matinada. Segur que hi ha gent que continua la nit fins a les tantes a la "ciutat que mai no dorm", però per a mi, això de començar d'hora i que ben aviat tot estigui ple, aquest "rhythm of the night" és molt el "rhythm of my life" en els meus 40s... Llàstima dels gin-tònics! Què cutres!
Hi! Aquest DJ de BCN el coneixo :-)
ResponderEliminarI visca Raffaella! Have fun boys!
Primer mes y aquí se os echa de menos!
Petons