SANT PERE ERA BON HOME... I SANT JOAN BON SANT!

Aquesta dita sempre me la deia la Celi, una amiga de joventut del Vilosell. L'havia après de la seva mare que, hereva de la saviesa popular cristiana, criticava això que Pere  hagués negat Nostre Senyor tres vegades... I que sí, que va acabar fundant l'Església (calia?) però que com a apostol no va ser exactament dels millors. De fet, ja ho està pagant eternament, al cap i a la fi, no deixa d'estar a la porteria del cel amb la clau tot el dia obrint i tancant l'accés!

Però encara que Sant Joan sí que era un bon sant... a mi m'ha tocat celebrar Sant Pere, molt més modest en termes de festivitat, però hem fet el que hem pogut i no ha estat gens malament.

Tot va començar dilluns, que com que tenia temps al matí, vaig fer una coca de iogurt d'aquelles que fan totes les mames del món mundial i un servidor. La meva germana em va recordar les proporcions del got del iogurt de la farina, l'oli i el sucre. Un cop comprovat que llevat es diu "baking powdery" i trobat al supermercat, la coca va estar llesta en un tres i no res! Així que tot el que portem de setmana hem incorporat un tall de coca a l'esmorzar. No és com les típiques de revetlla però també fa el pes!

Ahir vam fer una revetlla cultural ja que teníem entrades per veure el "Llac dels cignes" (Swan Lake) amb l'American Ballet al Metropolitan Opera House. Això del clàssic és un valor segur, amb tants tutús i malles... Ens va agradar força i l'edifici setantero del Lincoln Center també té aquella grandiositat americana d'última hora! No té el glamour burgès del Liceu però les làmpades Swarovsky tenen un punt d'impressionant que ratlla l'horterisme però, al mateix temps, t'hi trobes a gust. És com l'estètica dels menjadors de casa dels pares dels anys 70 però a "lo bèstia"! Vam veure gent molt diversa... però això us ho explica en Miquel al "Kit-kat" si hi voleu fer una ullada!

Les làmpades 70s de l'òpera de Nova York

El dia de Sant Pere pròpiament ha començat llegint molts missatges d'amics i família que s'han recordat de mí. Moltes gràcies a tothom! Em fa gràcia això del sant... Quan tens un nom tirant a corrent és el que passa, que sovint la gent se'n recorda del sant i, pels que no tenim un nom original, doncs això ens compensa una mica. Déu n'hi do com ens felicitem encara per aquest dia. Aquí, els gringos no en tenen ni idea! Si els intentes explicar que celebres el teu "name's day" flipen... I que a sobre et fan regals ja al.lucinen amb colors...

Parlant de regals, m'ha caigut una carmanyola-nevera estupenda per endur-me el dinar a la feina que seré l'enveja de tots els entesos que veuran que és del Dean and Deluca, la botiga més "pimpolla" de delicatessen de Nova York. I unes flors en arribar a casa al vespre, que sempre donen felicitat i calidesa a una llar... I això fa falta quan ets lluny de casa i pots tenir moments de morrinya o "homesick" com diuen per aquí!

El New Museum, a Bowery street

Després de contestar els correus he anat a visitar el New Museum, un centre d'art contemporanissíssim que funciona no fa gaire temps al Lower East Side. L'edifici, almenys per fora, millor que les exposicions de dins. La professora d'art del MoMA ens havia recomenat algunes coses però, francament, no mataven. Tot i això, com que ja sabeu que sóc aplicat en això del col.legi, hi he anat i m'ho he mirat amb tota l'atenció que he pogut.

Els cursos es fan a l'edifici del costat del museu

A la tarda, com hauré fet durant vuit dimecres, he anat al curs esmentat. Avui ha tocat Pop Art, el Fluxus i els Happening... O sigui, una revisió total dels 60. El que té de bo d'aquest curs és que almenys estic estudiant un període de l'art que és l'únic en què aquesta gent tenen alguna cosa a dir. Abans de la Segona Guerra Mundial tot l'art occidental estava centrat a Europa, sobretot a París, i aquí no es menjaven una rosca. Amb l'imperi americà després de 1945 tot canvia i ara són ells els que porten la batuta. Per això m'agrada estudiar aquest període en aquesta ciutat. I està sent força interessant. Ho fan bé aquesta gent això dels cursos!

El "Blue Ribbon", restaurant japonès de 5th avenue

I el dia ha acabat amb un sopar en un japonès del barri. Hem menjat bé tot i que al principi ens ha espantat que tenien música disco rotllo Studio 54 a tota castanya que ja em direu que no lliga gens amb un restaurant japonès tot de fusta i amb làmpades d'allò mes zen... Per sort, quan ens han vist la cara d'espant i que estàvem a punt de marxar tot i que ja estàvem asseguts, l'han abaixat! I a la resta dels clients sembla que no els molestava... si és que aquí hi ha molt soroll sempre i la gent parla molt sovint cridant!

Ja ho veieu, un bon dia del sant en aquesta gran ciutat que em té tan enganxat a pesar de tots els defectes que li veig, que són molts! Un bon dia per a un bon home, perquè ja us podeu imaginar que jo no aspiro gens ser un bon sant!

PROUD AT PRIDE

Les manifestacions no són el meu fort. He participat en algunes, per descomptat! Però és molt difícil que no t'acabis sentint utilitzat en algun moment. Que algú o alguns no cridin consignes amb les quals no hi estàs d'acord... Que els polítics no intentin instrumentalitzar la protesta...
Així que no sóc gaire de manifestacions. Però n'hi ha que s'acaben convertint en una gran festa i, per tant, en una altra atracció tant per als visitants com per als locals. Al dia de l'orgull gai li ha passat això. A les grans ciutats occidentals del món el dia que els homosexuals surten al carrer per demostrar que estan orgullosos de ser com són, la festa es combina amb la reivindicació i, tot plegat, s'acaba convertint en un lloc indispensable on treure el nas!

La "Pride" és una festa

Un "orgullós" amb motius!

No podíem faltar-hi doncs, aquest diumenge, almenys, per mirar-nos-ho des de la barrera. Hem trobat un racó a la cantonada de Greenwich amb la 6a avinguda i el carrer 8. Venien de cara pel carrer 8 i creuaven l'avinguda, així que ho hem pogut veure tot força bé. No hem aguantat fins el final perquè no s'acabava mai més! I un cop vistes trenta carrosses ja no podíem més i ens començàvem a morir de gana. Tot plegat, hem arribat a la 1 i hem marxat ben bé a les 4.30. Val a dir que el nivell era una mica superior al de la sirenes de Coney Island, però tampoc matava! I continuen sense posar-hi massa música... només aquells crits histèrics que fan la gent i els participants! Igualment, ha estat divertit!

Vestits amb molta "creativitat"

Nois de "acampada" fent flexions!

Quanta ploma!

La d'avui ha estat una desfilada històrica perquè fa just dos dies que a l'estat de Nova York s'han acceptat els matrimonis homosexuals. Aqués és l'estat amb més població que els aprova i s'ha sumat als més tolerants de la zona de Nova Anglaterra, al nord-est del país, on ja fa temps que està permès, i Iowa o Washington DC. Tot ha passat gràcies al vot favorable d'alguns senadors republicans que han donat la majoria al sí, a pesar que també hi havia algun altre senador demòcrata, com el mossén portorriqueny Díaz, del Bronx, que hi va votar en contra. Ell, però, s'ha casat dues vegades!

Futurs contraents!

La banda de música tocava la marxa nupcial!

Així que tota l'estona hi havia alusions al governador Cuomo, que va ser qui va proposar la llei que havia quedat, fins ara, aturada al senat.

Gràcies governador Cuomo i promeses acomplertes.

Hem vist molts polítics buscant vots, alguns, passejant de la mà de les seves parelles.

Tom Duane, senador de NY

També hem vist com algunes marques tenen clar això del "pink power", del poder econòmic dels gais, i fan publicitat durant la desfilada! Aquí tothom vol vendre la seva moto!!

La perfumeria Kiehls i altres marques participen al "Pride"

Especialment les lesbianes motoritzades que han obert el "Pride" amb les seves supermàquines! Per sort han vingut amb la moto en comptes de fer-ho amb el trailer!! Ei, que ningú s'ofengui que és una broma!!

Les noies en moto han obert la desfilada

És interessant observar com és d'important per al col.lectiu homosexual aconseguir el dret al matrimoni en aquest país. Aquesta és una societat molt hipòcrita i molt reprimida, on hi ha borratxos com a tot arreu, però on no es pot beure alcohol al carrer, on hi ha teòricament tota la llibertat individual del món, però tot està ple de normes i de lleis que controlen el tabac, el joc, l'alcohol, el sexe i tot el que els seus orígens puritans percebeixen com la perdició de la societat que ells mateixos han fomentat per guanyar diners. I que han exportat a mig món, per cert!! Hipocresia pura però és el món en què viuen. Valoren el treball com a principal virtut, s'hi passen hores i hores dedicats a la feina, i quan tenen temps lliure es gasten els diners que guanyen. Valoren la parella i el matrimoni i critiquen la promiscuïtat encara que es divorcien i canvien de marit o muller cada dos per tres!

Policies orgullosos

"Cheer leader"

En qualsevol cas, el matrimoni per als americans és molt important perquè la majoria es casen. Aquí no estan gaire ben vistes les parelles de fet i, sigui per convicció o sigui per la festa o per allò de "he proposed me" (ell m'ho va demanar!) la gent es casa molt.

Un os que s'ho pren al peu de la lletra!

Així que per als gais i les lesbianes era i és molt important poder-se casar. Doncs felicitats!! Felicitats perquè puguin ser ciutadans de primera com qualsevol altre. I felicitats per a nosaltres, que fa sis anys que qui sigui es pot casar amb qui vulgui. Que la caverna que ens ve a sobre no s'atreveixi a tocar res perquè potser sí que, aleshores, s'haurà de sortir al carrer!! De moment, avui, m'he sentit "proud at pride", orgullós a l'Orgull!

NIT DE SANT JOAN

Ni el Cap d'Any ni la Nit de Sant Joan han estat festes que m'hagin agradat mai gaire. Però he de reconèixer que durant molts anys uns bons amics van fer grans revetlles a la seva megaterrassa i va ser sempre molt divertit. Les festes es van acabar i es van substituir per unes altres --a aquestes altures ja sabem que res no és per sempre!!-- però a mi m'ha quedat un cert carinyo per aquesta nit tan llarga, plena de petards, coca i cava, i al mateix temps tan curta, que et recorda que fins aquí hem arribat, que a partir d'ara els dies s'escursaran, però sabent que encara queda tot l'estiu per passar!

Quan estàs lluny de casa, tot i que sigui per voluntat pròpia i feliç com un anís de passar-te el dia fent el "pijo" amb cursets al MoMA, en dies com aquests trobes a faltar una mica més els teus amics. Així que ahir hi van haver trucades, records, felicitacions.., ai com m'agradaria que fossiu aquí, ai a nosaltres també, que si patatín que si patatán...

A Sant Marks place, East Village

Un bar molt almodovarià

Nosaltres vam decidir que faríem el nostre petit homenatge a la Nit de Sant Joan i vam anar a sopar fora. Un cop més es va demostrar que l'obsolescència no afecta només els aparells electrònics. A Nova York, els bars i restaurants duren menys que un telèfon mòbil!! De tota manera, el lloc que vam escollir el vaig descobrir amb en Jaume i l'Eva quan vam visitar Nova York el 1999, vull dir, que Déu n'hi do el que ha durat! Dic que ha durat perquè no crec que hi tornem mai més! El restaurant té gràcia perquè té un pati exterior molt gran i molt agradable a l'estiu, ara que encara no fa xafogor. Per dins, està decorat una mica de forma "almodovariana", amb flors de plàstic penjades, amb llumetes, amb colors estridents... Molt 90s!! I, és clar, tot això ara ja comença a ser una mica "kitsch" per no dir cutre. I, a sobre, el menjar no valia res! Tanquem, doncs, una etapa amb el Yaffa, a Sant Marks Place, en ple East Village, un barri molt concorregut els dijous al vespre per grups de joves que es mouen de bar en bar (un altre element que no ajuda! Sí, ja ho sé, estic quarenton i ja no m'agraden els grups de joves de 20 cridant i rient pels carrers! I què?).

L'experiència Yaffa va ser una mica trista, francament! Però a la tarda havíem rebut un correu reenviat per un amic d'aquí que també és de Barcelona en què deia que se celebrava una revetlla en un bar a la 6a avinguda entre els carrers 29 i 30.

Bar Basque, a la 6th av. entre 30th i 29th st.

El lloc es diu Bar Basque, està als baixos d'un hotel i la veritat és que és força maco. La festa l'organitzava una mena d'associació que es diu Spain4NY i feia una mica de riure perquè anaven molt d'exclusius. Representava que era un lloc VIP però vam "citar" a Sandra (l'organitzadora segons l'e-mail) a l'entrada i no hi va haver cap problema amb els dos seleccionadors d'ambient que ens vàrem trobar. Un cop a dins, la música era salsa que, a mi particularment, a la segona cançó tinc el cap com un bombo! Però hi havia coca de Sant Joan força bona i ens vam regalar un parell de copes d'Anna de Codorniu per 24 dòlars de l'ala! I tan contents mirant el personal que cutrejava en general.

La salsa predominava a la festa

El local era maco, una mica "posh"

Les noies oscil.làven entre alguna que pretenia vestir de gala de Tele5 a Benidorm i algunes altres més de vestit "playero" amb alguna imitadora de Sarah Jessica Parkr pel mig. No us podeu imaginar el mal que ha fet "Sex in the City" a algunes noies d'aquesta ciutat!! Hi ha dies que veiem grups d'amigues amb uns talons de pam i mig que pràcticament no tenen cap estabilitat per aquestes maleïdes voreres novaiorqueses!! Però, en fi, elles també esperen trobar "Mister Big"!!

Els nois eren pitjors, francament. Molts anaven amb vestit, d'aquests blau fosc d'anar a treballar a l'oficina on deuen passar els matins... i amb corbates d'aquelles amb un nus ample com un puny que ja no sé si és que no han llegit enlloc que fa més de tres anys que les corbates es porten estretes o potser és que la moda ja està canviant i ara es tornen a portar amples i jo no me n'he enterat!!

Total, que ens vam treure la careta de novaiorquesos "tant se'ns en dóna tot" i vam passar una estona com a autèntics catalans criticons! Ens sentíem com al palco de la Festa Major veient ballar els de la pista.  I, tot plegat, amb una copa de cava en una mà i un tall de coca a l'altra! Què més es pot demanar per a una Nit de Sant Joan a Manhattan?

Al Bar Basque, de revetlla

EAST RIVER FERRY

Després de l'episodi "sirenes" el cap de setmana va acabar sent força cultural. "Coppelia" amb l'American Ballet al Metropolitan Opera House amb Ángel Corella com a primer ballarí. I inauguració d'exposició d'un conegut a Harlem diumenge a la tarda. Si voleu saber-ne més coses podeu "linkar" al bloc d'en Miquel que ho explica amb tot detall (a la dreta, a baix, hi podeu enllaçar!).

Avui me n'he anat al cine a veure una pel.lícula anglesa, "In de loop" i ha sigut molt depriment perquè ara resulta que no entenc als anglesos, que entenc als americans. Això dels idiomes és un conyàs, què voleu que us digui!

A la sortida m'ha vingut a esperar en Miquel i hem anat a provar l'East River Ferry. Acaben d'inaugurar aquest servei que va des del carrer 34 de Manhattan, cap al barri de Long Island City, a Queens, i després baixa cap a Brooklyn, cap a Williamsburg i Dumbo i, finalment, a Lower Manhattan, el districte financer. Durant tota aquesta setmana el servei és gratuït perquè la gent el provi. Així que hi hem anat cap a la posta de sol. Teòricament serà un servei que utilitzarà molta gent que passa de Brooklyn o Queens cap a Manhattan cada dia, sobretot, els que ho fan amb bicicleta, un mitjà que cada cop es veu més a la ciutat. Nosaltres no el faríem servir mai, però ens ha encantat fer de guiris i disfrutar de l"skiline" de la ciutat des del riu, i de franc!!
Té poc més que explicar, així que avui també aporto material gràfic fet per a en Miquel, que és qui fa pràcticament totes les fotos sempre!! Thanks to him!!

La cua per agafar el barco, al carrer 34

El Chrysler i l'edifici de Nacions Unides

Pues eso... amb Manhattan al darrere!

Ells li diuen ferry, nosaltres golondrina!

Encara és molt present el passat industrial de Williamsburg

El pont de Williamsburg

El pont de Manhattan i, al darrere, el de Brooklyn

El pont de Brooklyn. Al centre, ja és ben visible la torre del World Trade Center

Lower Manhattan, el districte financer

MERMAID PARADE A CONEY ISLAND

Sí, ja ho sé, una desfilada de sirenes havia de ser una cosa hortera, que què ens esperàvem que blablabla...
Doncs us asseguro que la realitat ha superat les nostres expectatives en una cosa: en cutre! No ho sé, ens imaginàvem més purpurina, més maquillatge, més creativitat i, sobretot, més música, més ball i més ritme!!!
En Miquel ho ha definit com "una colla d'arreplegats" i jo no puc estar més d'acord amb ell!
Aquests americans diuen que amb aquests carnavals d'estiu recuperen la tradició del "mardi gras" però, francament, no tenen massa gràcia! A més a més, només fan que crits histèrics quan veuen alguna cosa que els agrada... En fi, que jo no muntaria una visita a Nova York fent-la coincidir expressament amb la "Mermaid Parade" de Coney Island.
Així que, si em feu cas, ja en tindreu prou amb les fotos!

Teòricament les disfresses han de tenir motius mariners (???)

Encara no estan morenos... és clar!

Aquest almenys ballava!

Els peixos fets a pretecnològiques de l'escola estaven currats

Aquest no l'hem entés però era cridaner tot de verd...

Els cavallets de mar arrossegaven una minicarrossa

Mister Dollar!

Molt barroca, ella!

Una sirena "comme il faut"!

Aquesta anava de llop

Combinació de pintura amb tatuatges

Lady Boobs

Nacked cow-girl

18 de juny de 2011

Ara marxem al Lincoln Center a veure l'American Ballet que avui fan "Coppelia" amb l'Ángel Corella! Pa compensar!!

LA SÍNDROME DEL CRANC

A la gent ens agrada posar nom a les coses. No hi ha res que ens tranquil.litzi més que descobrir que allò que ens passa també li passa als altres. La dita de "mal de muchos, consuelo de tontos" és una veritat com un temple. Per això, quan algú té una malaltia o una adicció o un problema qualsevol busca saber que hi ha d'altres que també ho pateixen i, tot plegat, té uns efectes balsàmics, relaxants... Si hi ha qui ho està passant i ho supera, jo també ho puc superar!

Doncs bé, porto un parell de setmanes preocupat perquè tinc la sensació que parlo pitjor l'anglès que quan vaig arribar. I, teòricament, no hauria de ser així perquè estic en plena immersió, encara que amb en Miquel i amb força amics no parlem anglès. Però tot el que llegeixo ho faig en anglès. Ja m'he acabat un parell de llibres, cada dia me'n porto articles arrencats de la revista "New York" per anar llegint al metro. Subratllo les paraules que no entenc i després les busco al diccionari. Aleshores m'apunto el significat en un paperet que fico dins d'un sobre. Cada dia miro els paperets del sobre. Si ja m'he après el significat de la paraula, la trec del sobre i la llenço. Si encara no me la sé, torno a ficar-la al sobre!

Ja sabeu que sempre he sigut una mica empollón...

L'ordinador, el sobre del vocabulari en anglès i el llibre d'art del MoMa

Ja he explicat que vaig molts dies a les visites del MoMa, i també als cursos que faig dos dies a la setmana, i vaig al cine i al teatre i faig diversos intercanvis anglès-espanyol... I la tele!

Tot i això, sembla ser que quan estàs en un procés d'immersió en què millores molt ràpid la comprensió oral i escrita, el cervell no pot assimilar tanta informació i ho compensa fent-te sentir molt insegur a l'hora d'expressar tot això que has après. Total, que te n'adones que no pots aplicar el que saps i, a més a més, ets molt més conscient dels teus errors. Així que parles pitjor! I a tot plegat, els formadors en llengües estrangeres li han posat un nom: la síndrome del cranc!

Anant enrere com els crancs! Oh my God!!

Per sort, asseguren que els passos enrere del cranc només duren un parell o tres de setmanes! Així que, amb una mica de sort, calculo que cap al juliol ja no em sentiré tan gilipolles quan parlo anglès com ara! És clar que, el bo que té aquesta ciutat és que quan sents parlar l'anglès al xino de la bugaderia, a la pakistanesa del quiosc o a la mexicana que compra al supermercat --i tots viuen aquí des de fa anys!-- te n'adones que tampoc no vas tan malament!