THE GAME IS OVER!

Arribats i ben arribats des de fa uns dies... Providencial la data escollida per tornar, el 23 d'agost, dia en què hi va haver un terratrèmol que es va fer sentir a Nova York i que va tenir els aeroports tancats unes quantes hores. Vam tenir una horeta i mitja de retard però vam poder sortir i vam tenir un vol directe estupendo fins a Barcelona. El millor, que ens vam lliurar d'Irene que ha acabat no sent res, però que va despertar tota la histèria i neurosi novaiorquesa amb la conseqüent paralització de la ciutat: transport públic, aeroports, tancament de botigues... No sé què haguéssim fet aquests dies tancats a Roosevelt Island a casa dels nostres  amics sense poder sortir ni de l'apartament ni d'aquesta petita illa que hi ha entre Manhattan i Queens i on només s'hi arriba amb metro o amb un telefèric que, òbviament, també estava xapadíssim!

Les vistes des de l'East River a Roosevelt Island

Els últims dies a Nova York van ser de compres i comiats. Les quatre compres que ens faltaven per fer les vam concentrar en un dia en què vaig acabar exhauste. Però això ens va permetre disfrutar tranquil·lament de la ciutat durant la resta de dies. Vam fer el típic passeig amb el ferri d'Staten Island que és gratis i ofereix vistes magnífiques de Manhattan, vam revisitar alguns dels nostres barris preferits...

Carregats de bosses!

Lower Manhattan des de l'Staten Island Ferry

El millor va ser tornar a veure els amics que quedaven a la ciutat: en Francisco i en Javier que ja havien tornat de les seves vacances, la Mònica, en Marcos, la Ceci i la Daniela, companyes del curs d'art del MoMA, l'Elga, que ens va comunicar tot de bones notícies per a ella, la Virginia, la Maria i la Nancy... Brunch, sopars, tès, cafès... Últimes abraçada, "we keep in touch", "¿vendreis a Barcelona?", "y vosotros volvereis a New York?"...

Amb en Francisco i en Javier l'última nit per Lower East Side

Doncs sí a tot, a seguir en contacte, a tornar a Nova York, a mantenir les amistats... Tornem contents, amb les pil·les ben carregades i gens flipats. Ara falta saber si som d'aquells aparells electrònics vellets que les bateries els duren molt poc o si aconseguirem aguantar una bona temporada amb aquest bon ànim i aquest bon rotllo.

Pensant a Bryant Park què m'agrada i què no de Nova York!

Quatre mesos a "Yanquilàndia" que intentaré sintetitzar escrivint què m'agrada de Nova York i què no:

I HATE:

1. Les escombreries pel carrer sense contenidors i recollides cada dos o tres dies.
2. Les rates.
3. Que no hi hagi rentadora a casa.
4. Que els trajectes amb metro siguin tan llargs i que el metro estigui tan brut.
5. Que la fruita i la verdura sigui tan cara, tot i que a Nova York, almenys, n'hi ha!
6. Que el vi als restaurants tripliqui el preu de la botiga i que sigui una autèntica ruïna.
7. No tenir extractor a la cuina.
8. Haver de deixar un 18 per cent de propina.
9. La televisió: plena de publicitat, de "reality shows" insuportables i amb uns informatius etnocèntrics i plens de talls d'anuncis.
10. Els preus dels lloguers.

I LOVE:

1. El "melting pot": gent de tot arreu, cosmopolitisme al màxim, ningú es pregunta si "ets" de la ciutat... "estàs" a la ciutat i amb això n'hi ha prou!
2. Els amics que hem fet!
3. Veure l'estàtua de la Llibertat, ben petita, des de la cuina de casa!
4. Park Slope i els barris de Brooklyn que tant ens han agradat.
5. Prospect Park i, com no, Central Park.
6. Els restaurants ben decorats, pràcticament tots.
7. Els cursos del MoMA.
8. Tota l'oferta cultural de la ciutat que no s'acaba mai.
9. Que ningú es qüestioni el teu accent en anglès!
10. West Village, Lower East Side, Meat Packing, Chelsea, Midtown... pràcticament tots els barris de Manhattan!
11. El Shakespeare a la fresca a Central Park!
12. El nostre "green market" a Gran Army Plaza, on compràvem calamars de New Jersey!
13. Tenir-ho tot obert tots els dies de la setmana! I que consti que no ho voldria per a Barcelona!
14. Saber que encara ens queden tantes coses per descobrir de Nova York!

... I podria seguir i seguir, cosa que deixa clar que la balança és molt i molt positiva! Després d'aquestes setmanes Nova York s'ha convertit en un lloc encara més estimat, com aquells amics que quan coneixes profundament no et defrauden!

Esperant al taxi per anar a l'aeroport

Així que se m'acudeixen moltes frases per tancar aquest bloc: "Peter Gaviria still loves New York", "Peter Gaviria loves New York forever", "Peter Gaviria and New York, a love story"...

L'arribada a Barcelona, on ens van venir a buscar en Txiqui i en Carlo

Però, en realitat, després de quatre mesos sense treballar i disfrutant de la meva ciutat preferida, només puc dir que això s'ha acabat, THE GAME IS OVER!! És clar que no puc evitar afegir una cosa també molt de sèrie americana: TO BE CONTINUED!! Així està millor! Gràcies per seguir les nostres aventures!!!

See you soon Lady Liberty!!

Aquí algunes fotos amb els nostres amics!!!
We miss you all!!!

QUINA SENSACIÓ MÉS ESTRANYA...

Ja tornem a ser a Nova York després d'un periple de 19 dies anant de punta a punta dels Estats Units! L'arribada va ser llarga i pesada, com solen ser els viatges en aquest país immens que no s'acaba mai, on els sembla que conduir quatre o cinc hores per passar un cap de setmana fora és d'allò més normal! Durant el matí vam conduir de Cape Cod fins a Boston. Allà, una tempesta i el mal temps de Nova York ens van endarrerir una hora el vol. Quan vam arribar a Newark (sí, som uns sacrílegs i hem trepitjat territori de New Jersey!!! Però només l'aeroport, que consti!!) va caure "la del Pulpo", amb uns llamps i uns trons espectaculars! Nova York va quedar col·lapsada i nosaltres ho vam passar dalt d'un autobús! Quan vam baixar a la 42 ja no plovia gaire i vam poder arribar fàcilment al metro fins a Roosevelt Island on hi ha l'apartament que ens han deixat els nostres amics Mónica i Carlos per aquests últims dies!
El títol d'aquest post té a veure amb la sensació que vam tenir en Miquel i jo quan vam arribar a la ciutat... La gran majoria dels que llegiu aquest bloc sou de Barcelona i suposo que quan arribeu a la ciutat i agafeu el metro o el tren o un bus teniu la mateixa sensació de familiaritat que tinc jo. Es un sentiment de "ja he arribat a casa", de "tot això ja ho conec" i "sé perfectament on he d'anar"! Doncs bé, així ens vam sentir ahir a Nova York i ens va donar una sensació de confort, de saber que en un moment donat podríem tenir casa nostra en un lloc que no fos Barcelona. I que sabem que aquí estaríem bé, amb els seus pros i els seus contres. Però aquest crec que serà el tema de conclusió en l'últim post d'aquest bloc que està a punt d'acabar-se. Gràcies als que heu seguit aquestes "redaccions" de com ens ha anat l'estada. Sóc conscient que molta gent s'ha sentit a prop nostre, tant, que sovint no els ha calgut escriure'ns perquè ja sabien com ens anaven les coses a través del bloc!

Sobre el viatge no vull ser plasta. Faré un resum molt resum que no vull semblar d'aquells que expliquen les vacances i, a més, ensenyen les fotos! Quatre dades i quatre fotos sintètiques! Voilà:

New York-Las Vegas: de la meva ciutat preferida on m'hi he sentit bé des del minut zero, a l'horror més hortera i esperpèntic que he vist mai. L'única cosa a favor de Las Vegas és que, com diu en Miquel, no et deixa indiferent. Això és veritat! A mi em va semblar horrorosa, plena de gent decrèpita. Gent gran sola, amb una cervesa i un cigarro a la mà (fins aquí no em semblaria malament) passant la tarda davant d'una màquina escura-butxaques. Homes de 40 anys que estan jugant a la ruleta sols i després truquen a una prostituta dels centenars d'anuncis que reparteixen pel carrer. Arquitectura tipus Gran Via 2, totalment falsa que recrea llocs que, afortunadament, els he pogut veure de veritat. En fi... que no crec que sigui un lloc que s'hagi de veure! Per a res! Si m'ho hagués pogut estalviar, millor! I que consti que ens ho vam passar la mar de bé...

Amb en Ramon i en Ricard a Las Vegas!

Stratosphere tower, Las Vegas

No patiu... no tornem casats de Las Vegas!

Els voltants de Las Vegas: això sí, Las Vegas és el punt de partida per veure paisatges absolutament al·lucinants: Grand Canyon, Monument Valley, Zion Valley, Dead Valley, el parc de les Sequoies... Quina naturalesa tan espectacular! I quin país tan despoblat!!! Kilòmetres i kilòmetres sense res ni ningú... Es nota que és un país jove on encara hi cap molta més gent dels 330 milions que hi viuen (gairebé tots concentrats a les costes est i oest!).

A Grand Canyon

Im-pre-zionante, en tres palabras

Més Grand Canyon

Posta de sol amb tempesta!

Monument Valley

És de les coses que més ens han agradat!!

Al Dead Valley

Com costa abraçar una sequoia!!

I, sí!! Hem vist un ós!!

San Francisco: un passeig estupendo d'un dia recordant la setmaneta que hi vaig passar l'any passat per feina i on vaig decidir que aquesta estada llarga a Nova York no es podia postposar més! Molt agradable!

Al xino de San Francisco

Chicago: magnífica, neta, endreçada, amb una arquitectura fantàstica, amb barris gais, de hipsters, de cases de Frank Lloyd Wright... Una Manhattan en petit amb un llac tan immens que sembla un mar, amb platges, un museu gegant i impressionant com l'Art Institute of Chicago... Un pèl provinciana si es compara amb Nova York i, a més, tens molt la sensació que estàs en una zona molt al nord... vam tenir un temps molt bo però sempre tens la sensació que fa com fresca... com si estessis a Alemanya o Suècia... I no dec anar mal encaminat perquè ja sabeu que a la capital d'Illinois fot un fred que ho arronsa tot bona part de l'any!!

Chicago des de l'aire

Una casa de Frank Lloyd Wright a Oak Park

A l'Art Institute of Chicago

Boston: doncs cap interès, francament! No ens va agradar gaire... té un centre tirant a lleig, amb algunes cases victorianes maques però poca cosa més... Tens la sensació que la gent és força pija i que s'hi viu bé perquè hi ha diners... I suposo que en època universitària deu estar ple de joves tecnològics i intel·lectuals... No ho hem vist! I, com que hi vam passar el cap de setmana, doncs la ciutat tampoc estava massa animada. Avui he après una expressió de la meva amiga Nancy: "been there, done that", o sigui que ja està fet!!

Boston no ens ha fet ni fred ni calor! Been there, done that!

Cape Cod: escenari dels capítols de la Senyora Fletcher, aquest cap és elegant, tranquil, amb uns paisatges meravellosos i unes platges magnífiques. Hi ha balenes, foques, tonyines, taurons... Preciós però, pel que us he dit, ja us podeu imaginar que l'aigua està gelada i és d'aquell color marronós-verdós ple d'alguetes que no té res a veure amb el blau mediterrani!

Duck Creek Inn, on ens vam allotjar a Welfleet, Cape Cod

Balenes a tres metres del barco!!!

Platges al·lucinants de sorra blanca i aigua verdosa-marronosa amb algues...

I aquí s'ha acabat el viatge! Ara som a Nova York apurant els 4 últims dies d'aquesta ciutat. Però sabeu què? Que tornem contens i feliços! Contents d'haver viscut aquí, de com ens ha anat tot, de la gent que hem conegut, del que hem après... I conscients de com estem de bé a Barcelona, de la família i els amics que tenim al voltant, de les feines que tenim, de la ciutat i el lloc on vivim...

Però la sensació estranya d'arribar a aquesta ciutat i sentir-la com a pròpia també ens dóna la seguretat que pot tornar a ser nostra en qualsevol altre moment! Time will tell!

DE L'AMERICA PROFUNDA A LA CIVILITZACIO

Dies de silenci al bloc per culpa de la falta de Wi-fi a la majoria de motels cutres de l'America profunda que hem visitat. Las Vegas, horrible, pero punt de partida mig indispensable per veure naturalesa tan impressionant com la del Gran Canyon, el Monument Valley, el Zion Park, el Dead Valley o el parc de les Sequoies.
La civilitzacio va arribar amb un ultim dia a San Francisco i, sobretot, a Chicago. Portem un dia aqui i ens ha donat una impressio fantastica. Neta, endrecada, amb una arquitectura magnifica, assequible... Seria com un Nova York per a les mames!!
Uns dies aqui i, despres, Boston un parell de dies i quatre mes de descans al Cape Cod, on va comencar tot plegat ja que va ser la primera zona on es van establir els anglesos. Pero, sobretot, va ser on van rodar els episodis de la Senyora Fletcher!!!
Quan tornem a Nova York per acomiadar-nos de la ciutat ja explicare mes coses que ara no puc ni posar els accents!!!

EXCHANGE GIRLS

Falta molt poc perquè s'acabi l'estada continuada a Nova York. Tornarem en tres setmanes però només per quatre dies amb la intenció de donar l'adéu definitiu a la ciutat dels gratacels. Bé, més que l'adéu definitiu, preferiria dir que és un fins a la pròxima!

Un dels grans encerts va ser contactar abans de venir amb algunes exalumnes d'espanyol de la nostra amiga Cristina, que en alguna altra ocasió ja he dit que ha estat el "factor factotum" de l'èxit de la nostra vida social a Nova York. Ella va ser professora al Cervantes i a Nacions Unides i continua amb contacte amb gent que estudia espanyol i que li podia interessar tenir un intercanvi setmanal anglès-espanyol amb un nadiu com jo.

En total, durant aquest temps m'he anat veient amb cinc persones, totes dones, que han estat la veritable oportunitat per millorar el meu anglès, a banda dels cursos al MoMA.

La primera que vaig conèixer va ser la Virgínia. Una dona de seixanta llargs que sembla que en tingui 15 menys. Jubilada de Colgate, té unes inquietuds inacabables. Té interès en la música, l'òpera, el teatre, el cine, els viatges... I està convençuda que no deixarà mai d'estudiar espanyol. Americana de "tota la vida", de les de moltes generacions, originària d'Albany, la capital de l'estat de Nova York. Té un anglès-americà que és una delícia. Hem fet algunes activitats socials però, normalment, ens hem trobat cada dimarts a les 5 de la tarda a Grand Central i ens hem pres una copa de Pinot Grigio al Campbell Apartment, un bar-pub estupendo que hi ha a la mateixa estació a la banda de Vanderbilt. La copa 16 dòlars de l'ala cada setmaneta. Però ha valgut la pena i, a més, m'ha encantat anar tan sovint a Gran Central Station que és tan bonica!

Amb la Virginia a Stamford, Connecticut

Amb la Virgínia cada dimarts quedàvem a Grand Central

Al Campbell Apartment

La Haruyo és una japonesa casada amb un americà que porta a Nova York més de vint anys. És una apassionada de la cultura espanyola en general però, com a bona japonesa, li encanta el flamenc. I ho sap absolutament tot: "cantaores", "bailaores", història, estils... Per sort no creu en el famós tòpic que tots els espanyols sabem ballar Flamenco, així que no va al·lucinar quan va comprovar que jo no en sabia ben bé res comparat amb ella. Demà l'anem a veure ballar amb les seves companyes amb les quals ha estat assajant durament sota les ordre d'Omaya Amaya, una neboda neta de Carmen Amaya.
També com a bona japonesa, la Haruyo és treballadora, organitzada, educadíssima i complidora. Només ens hem deixat de veure una setmana perquè era fora de viatge. Cada dijous ens hem trobat als baixos de l'edifici del Citibank de Lexington amb la 53rd Street. Sobretot al Midtown, on hi ha moltes empreses, la ciutat és plena de gratacels que, als baixos, tenen habilitades zones amb resturants de menjar ràpid, taules i cadires i fins i tot música en directe a l'hora de dinar, entre el migdia i les 2. Nosaltres aprofitàvem una d'aquestes taules en aquesta zona refrigerada i feiem la nostra classe. Ha estat un veritable plaer.

La cruïlla on hem quedat cada dijous amb la Haruyo

Taules als baixos de l'edifici Citibank

La Haruyo

La Donna és d'origen polonès, però va arribar de ben petita al barri de Williamsburg de Brooklyn --tradicioalment de treballadors polonesos i portorriquenys abans de convertir-se en el paradís dels joves hipsters o gafapastes com diem nosaltres--. Ara viu a Midtown i és professora d'espanyol en una escola privada de secundària per a noies. Probablement és la que parla millor de totes, però li va molt bé poder practicar amb un nadiu. Té com una mena d'accent italià i és molt entusiasta en les converses. Amb ella sempre hem quedat al Bryant Park, un altre lloc que m'ha encantat aprofitar almenys un cop a la setmana. El Bryant Park és un jardí que hi ha al darrere de la Biblioteca Pública, entre la 5th i la 6th Avenue, i entre 42nd i 41st Street. És fantàstic asseure's una estona i disfrutar de la tranquil·litat enmig de Manhattan.

No vaig fer foto de la Donna! Però sí del Bryant Park

De la Nancy i la Maria ja n'he parlat en altres ocasions. Amb elles no va cuatllar gens la idea de classe recíproca d'idiomes. En canvi, no hem parat de sortir i d'anar a sopar i de fer activitats plegats. Ha predominat l'anglès però també hem parlat de quan en quan en espanyol. Ha estat molt divertit sortir amb elles. La Maria ha tingut una mica menys de disponibilitat perquè té un nen petit, però s'ha apuntat gairebé sempre. Amb la Nancy hem pogut fer algunes coses més i ens ho hem passat sempre estupendament.

La Maria

La Nancy

De totes m'enduc un gran record i una seguretat que seguirem en contacte i que ens tornarem a veure segur! Elles han estat un element molt important perquè la nostra estada a Nova York fos tan genial des del minut zero.

GLOBALITZACIÓ!

Una de les grans diferències amb la primera visita que vaig fer a Nova York fa gairebé vint anys és com és d'evident tot el procés de globalització. Aquella vegada, al juliol del 1993 tot era nou i impactant per a mi. No només l'arquitectura de la ciutat amb la qual hem crescut tots els occidentals de la primera generació àudiovisual, sinó també la quantitat de productes diferents que s'hi podia trobar: menjars exòtics de cuines de tot el món, botigues de moda que venien roba que fins al cap d'un any no es començava a veure a Barcelona, restaurants decorats de forma ben orginal...
Tot això ha canviat molt! Hi ha restaurants i botigues molt ben dissenyades, però també n'hi ha moltíssimes a Barcelona; la moda és pràcticament la mateixa; Nova York és plena de botigues de menjar saludable amb oli d'oliva, fruites i verdures i altres components de la dieta mediterrània que, fa 20 anys, eren ben difícils de trobar.

La Daniela, en Miquel, en Jorge (un bodeguer argentí), la Ceci i jo!

És el procés de globalització! De tot a tot arreu. Perquè tothom pugui gastar i trobar el que vol sempre que ho vulgui. Ara bé, el "colmo" de la globalització el vaig viure ahir en un restaurant del West Village!
Vam sortir a sopar amb les companyes argentines del meu curs d'art contemporani al MoMA que va acabar aquest dimecres. El restaurant es deia Alta i era un local de tapes amb molta influència de cuina espanyola i amb una carta de vins francesos, italians i espanyols molt extensa.
I vaig flipar absolutament quan vaig veure que el tercer vi espanyol de la "wine list" (venien ordenats per preu) era el "Vilosell" que es venia per 33 dòlars.

Amb una ampolla de "Vilosell" al restaurant Alta de West Village

Pels que no ho sapigueu, que segurament sou pocs, en aquest poble de Lleida hi he passat els estius de la meva infantesa i adolescència i encara hi mantinc una caseta que va ser dels meus pares i un bon grapat d'amics. És un poble de 150 habitants a Les Garrigues on l'únic negoci a part de la botiga de Cal Marxant que porta la meva estimada Mercè, és una petita bodega que van muntar fa uns 5 o 6 anys i on van començar a produir un vi negre que porta el nom del poble.
Probablement el millor del vi és el disseny de l'etiqueta. La veritat és que no mata i la gent amb la qual sopàvem, que són força entesos en vi, no es van entusiasmar.
Però a mi em va fer molta il·lusió poder-me beure una copa i mitja de "Vilosell" a Manhattan! I em va fer pensar que això de la globalització té moltes coses discutibles, però aquest punt "d'aldea global", aquesta idea que a milers de kilòmetres de casa puguis trobar un vi d'un petit poble de Lleida que té una tirada ben petita, és ben xocant i alhora ben agradable!
I també em va fer pensar que realment aquest Tomàs Cusiné que es dedica a fer el vi és tot un fletxa amb això de les exportacions! Perquè amb la quantitat d'oferta de vins que hi ha a Nova York de tot el món, aconseguir que a la carta d'un restaurant del millor barri de Manhattan (i potser en alguns altres!) hi hagi el seu vi no és gens fàcil.

A mi em va fer pensar que durant aquest estiu tan especial és una de les coses que estic trobant a faltar, pujar algun cap de setmana per petar la xerrada a la piscina amb la Montse i el Quique, amb la Tere i el Francesc, amb la Lola i l'Ernest, amb l'Anna i la Maite... I també amb la Mercè, en aquella estona del migdia en què s'escapa de la botiga i ens quedem mig sols xerrant i prenent un sol de justícia! O prendre alguna cosa amb tota la colla al bar del poble que porten la Yol i en Carles.
En qualsevol cas, segurament serà de les primeres coses que farem amb en Miquel quan aterrem a Barcelona. De fet, un estiu sense treure el nas pel "Vilo" no és un estiu complet! De moment, m'he conformat amb fer-ne una copeta a Nova York.

DIGUE'M QUÈ VENS I ET DIRÉ EN QUINA SOCIETAT VIUS!

Una de les coses que més ràbia em fa és arribar al metro i adonar-me'n que m'he deixat les ulleres, "las gafas de cerca" com diu la de l'APM. Puc intentar llegir però he de posar el llibre o la revista tan lluny que m'acabo cansant. Així que una altra de les grans distraccions dels llargs viatges entre Brooklyn i Manhattan és fixar-me en els anuncis que hi ha als laterals superiors dels trens.

Al metro si no tens res per llegir et fixes en la publi o en la gent!

Realment em fa molta gràcia veure que la publicitat estàtica del metro té molt a veure amb la ciutat, amb el tipus de gent que hi viu i amb com s'organitzen. Per exemple, durant tot l'estiu he vist que proliferaven els cartells de tot tipus d'escoles de formació. Especialment del sector mèdic on, pel que sembla, la gent s'hi guanya molt bé la vida. També s'ofereixen molts cursos d'investigadors privats en plan CSI i he vist anuncis en què el govern de la ciutat dóna crèdits tous per als estudiants que han de retornar quan acaben la carrera. Aquí l'educació és caríssima. La dels nens, la dels adolescents i, especialment, la de les universitats o centres de formació. Hi ha escoles públiques i algunes sembla ser que estan força bé. Però molta gent s'ha de rascar la butxaca i, per exemple, l'educació d'un nen a primària pot sortir per uns 25.000 dòlars anuals! No està malament, oi? Aquesta societat tan individualista i lliure on teòricament tothom pot aconseguir el que es proposi amb esforç és, al mateix temps, molt jeràrquica! A Nova York, quan la gent comencça una conversa és molt normal que et demanin on treballes i quan cobres però, sobretot, el que els dóna més informació és saber on has estudiat perquè això els indica quines relacions socials pots tenir.

És ple d'anuncis de centres de formació

Hi ha un anunci en el qual també m'hi he fixat i que ja he comentat en un altre post. S'ofereix menjar saludable gratis per als menors de 18 anys. Un exemple claríssim de com és de car menjar saludablement aquí. A Espanya, les famílies que havien de fer mans i mànigues per arribar a final de mes tiraven de llegums, arròs, pasta, verdura, pa... I sempre amb oli d'oliva! Total que, sense proposar-nos-ho, la majoria de les famílies sense massa recursos al sud d'Europa hem fet una dieta càrdio saludable. Aquí, el barat són les hamburgueses, els plats preparats en llauna i les salses diverses per condimentar les patates fregides en mantega o en olis vegetals de baixa qualitat. Així estan alguns d'ells, que sobresurten del seient del metro!

Menjar gratis durant l'estiu

També es publiciten molts els programes de televisió, sobretot, les notícies. Hi solen haver cartells de parelles de presentadors absolutament retocats pel Photoshop amb unes pells i unes cares completament irreals. Intentar mirar un informatiu aquí és del més dur que pots fer davant de la tele. Fan talls de publicitat cada 10 minuts com a poc. Pràcticament no hi ha notícies internacionals i, després de parlar d'algun tema sobre política o economia americana, passen directament als successos. Els "dramáticos", "caóticos", "esperpénticos" y "apocalípticos" d'en Pedro Piqueras a Tele5 són "pecata minuta" al costat dels informatius que miren aquí. Així estan ells de ben informats! I així estan ells d'acollonits en general!

Presentadors passats pel Photoshop!!

Són molt divertits els anuncis en espanyol perquè molt sovint tradueixen directament de l'anglès. Bé, de fet, molts hispans que viuen aquí parlen una mica així. Fan "aplicaciones" en comptes de sol·licituds, i fan "entrenamientos" en comptes de formació a les empreses. Realment aquí tens molt la sensació que l'espanyol és la segona llengua de la ciutat i que molta gent pot viure-hi sense parlar pràcticament l'anglès. 

No he vist gairebé mai anuncis sobre venda d'habitatges. La crisi en el sector immobiliari continua present tot i que hi ha gent que ens ha comentat que tot va quedar aturat fa uns tres anys però que ara s'han tornat a remprendre les construccions de pisos i sembla que les vendes augmenten. 

El parc d'atraccions de NY està molt anunciat

Coney Island i el seu parc d'atraccions Luna Park també tenen molta presència al metro. I els anuncis convidant a deixar fumar són molt freqüents, sobretot al principi d'arribar, que acabaven d'aprovar una nova llei a l'estat de Nova York en què es prohibeix fumar també als parcs públics i a les platges. Realment és molt difícil veure ningú fumant pel carrer i fins i tot hi ha comunitats de propietaris que prohibeixen fumar a tots els pisos! Per cert, un paquel de Marlboro val 12 dòlars!

Els anuncis de cigarrets són d'una altra època!

Per últim, el que més angúnia em fa, però ens dóna una clara idea d'un dels grans problemes d'aquesta ciutat, són els anuncis sobre matalassos o sistemes que eviten les xinxes, en castellà "chinches" i en anglès "bedbugs", per si algú no sap de què parlo. Aquests mini-insectes es foten als llits i fan unes picades horribles. I són dificilíssims d'eradicar! L'estiu passat sembla ser que hi va haver una autèntica plaga que fins i tot va afectar alguns grans hotels de la ciutat! No tinc documentació gràfica però es veu en l'anunci una dona amb cara d'horror tapada amb un llençol en un llit i al costat hi una xinxa peluda! Només d'imaginar-me patint això a casa em pica tot! Ja en tinc prou veient ratetes ben sovint a les vies del metro!!

Les xinxes són una plaga a NY

Segur que molts penseu que aquesta última part del "post" té a veure amb què ens fa una mica de ràbia marxar de Nova York... I segurament teniu raó, una de les maneres de començar a allunyar-se emocionalment d'aquesta ciutat que tan enganxats ens té és veure-hi coses no massa bones! Bé, cadascú s'organitza com pot, no?

ANAR A COL·LEGI AL MOMA, TOT UN GUST

Quan em vaig proposar venir un temps a Nova York sabia que volia ocupar unes quantes hores a la setmana estudiant. I no volia apuntar-me a cap curs de perfeccionament de l'anglès perquè tenia clar que vivint aquí ja aniria millorant. Això ha passat, tot i que suposo que hagués estat encara molt millor si hagués treballat en un context on es parlés anglès tot el dia.
Doncs el que deia.., que abans de venir vaig buscar cursos en alguna universitat i em vaig trobar amb uns preus desorbitats absolutament (penseu que un curs de 8 setmanes, de 4 hores a la setmana em sortia per uns 5.000 euros!!!) i, a sobre, m'obligaven a tenir un visat d'estudiant i un certificat de TOEFL, el nivell d'anglo-americà que exigeixen per poder seguir qualsevol curs en una universitat americana.
Vaig fer la bona pensada de fer allò que tots hauríem de fer més sovint: deixar que el riu fluís i veure què em trobava en arribar aquí.

I em vaig trobar amb uns cursos ben bons al MoMA, al Museu d'Art Modern de Nova York. N'hi ha de moltes disciplines. Vaig escollir-ne dos de dues hores cadascun durant vuit setmanes. Un sobre història de la fotografia i l'altre sobre art contemporani.

Els cursos es fan en una entrada a la 54th prop de 5th Avenue

El de fotografia ha estat interessant tot i que la professora era un pèl desorganitzada. Al començament va anar tot molt bé i molt endreçat, però cap a la quarta setmana es va alocar i les explicacions eren poc endreçades i anaven endavant i enrere. De tota manera, com que el meu coneixement sobre fotografia era nul, doncs he après força i tinc un munt d'autors i de bibliografia recollida per poder seguir mirant coses quan arribi a Barcelona. La professora era la típica novaiorquesa de tota la vida. Quaranta i mitjos, sempre vestida absolutament de negre i amb uns recollits al cabell d'aquells que no saps si s'acaba d'aixecar i s'ha posat dos clips o si s'acaba d'enrampar amb un endoll.
El seu anglès ha estat tota una prova i un repte per a mi. No us podeu imaginar a la velocitat en què parlava. I la quantitat de "muletilles" que feia servir... I jo no era pas l'únic estranger de la classe. Hi havia una noia veneçolana, una altra espanyola, una sèrbia, una russa... I em consta que, fins i tot els alumnes americans es perdien alguna cosa. El repte ha sortit bé i he pogut seguir el curs sense molts problemes. Això sí, no podia prendre notes perquè si em desconcentrava un segon del seu discurs em costava com a mínim un minut tornar a pillar-la.
Per sort, aquests del MoMA són organitzats i teníem una mena d'intranet on hi havia tota la bibliografia, els noms dels artistes, el calendari i tot tipus d'informació necessària per al curs.
Amb la Nancy, una de les amigues d'intercanvi d'anglès, hem convingut que aquesta professora seria la típica "neuròtica" novaiorquesa. Una tipologia social més que he pogut conèixer de primera mà!!

Una tassa de cafè surrealista! En el sentit literal!!

Escultura futurista. També al MoMA

La professora d'art contemporani ha estat tot el contrari. Una noia iraniana d'uns trenta anys. Baixeta, molt guapa, molt morena, també sempre de negre (és l'uniforme oficial de les dones a Nova York!) això sí, amb una jaqueteta blanca de punt molt prima per sobre per protegir-se de l'aire condicionat. A pesar dels seus orígens perses se li notava que havia estat educada en anglès, una llengua que parla perfectament. Era una delícia sentir-la perquè se li entén pràcticament tot i, fins i tot quan senties alguna paraula nova, podies apuntar-la a la llibreta i després consultar-la a casa amb el diccionari. Vull dir que pronunciava tan bé --o de forma tan comprensible per a mí!-- que podies desxifrar què havia dit encara que no entenguessis en aquell moment el significat. Les classes han estat sempre organitzades, ben estructurades i, a més a més de les lectures recomenades, hem tingut un llibre de text on els vuit capítols es corresponien bàsicament a les vuit sessions que hem fet. Un plaer, veritablement. I, a més, m'ha agradat molt aprendre sobre un període en què els americans tenen alguna cosa a dir artísticament parlant. Vull dir que, abans de la Segona Guerra Mundial, el centre de l'art occidental era Europa i, sobretot, París. És justament a partir de 1945 quan la primera potència mundial també agafa el relleu en el terreny artístic.

També he vist moltes exposicions a la ciutat relacionaldes amb els cursos

El més xulo de tot plegat és que en tots dos cursos feiem una horeta de la sessió a l'aula i després continuàvem la classe a les galeries del museu, quan ja estava tancat per al públic. Ha estat estupendo poder seure amb una cadireta davant de les obres d'art per parlar-ne sense ningú als voltants. Això sí, amb un bon jersei perquè fotia un fred que pelava.

I el preu, com us podeu imaginar, molt més assequible que a la universitat i sense necessitar ni cap visat ni cap diploma d'anglès. Per fer-los i estalviar-me una mica de matrícula, m'he fet soci del MoMA i ha estat una altra gran decisió perquè he pogut anar al cine gratis, entrar sempre que he volgut al museu, veure totes les exposicions... És, sense cap dubte, el meu museu preferit de Nova York!

Ha estat agradable estudiar alguna cosa durant l'estada a NY

Per cert, que em vaig voler apuntar a un curs sobre l'arquitectura de la ciutat i ja estava complert... Així que ja us imagineu que tinc l'excusa perfecta per tornar a Nova York en el futur per fer-lo! En aquest cas, amb vuit setmanes ja en tindré prou!!