ARMITAGE GONE! AT JOYCE THEATER

Hi ha una cosa que té la dansa, que no cal dominar l'anglès per entendre-la! Així que hem decidit estrenar-nos en la vida cultural novaiorquesa amb aquest espectacle de la coreògrafa Karole Armitage.
Primer de tot us he de confesar que jo, si pogués escollir la meva reencarnació, ho faria en ballarí d'una companyia de dansa contemporània. Especifico això de contemporània perquè no em veig amb el tutú fent el "Llac dels Cignes" o "El trencanous". Solen ser d'aquells espectacles que n'encertes un de cada cinc però, quan això passa, val molt la pena. De fet, tinc una mica de complex de Billy Eliot. Si de petit m'haguessin apuntat a una acadèmia de ball potser la meva vida hagués sigut completament diferent. Potser ja estaria retirat de la companyia de Nacho Duato... o potser estaria presentant "Zona de ball" amb la Imma Pedemonte!! En qualsevol cas, no vaig tenir l'oportunitat. Eren els anys 70 i la meva mare --que no era massa amiga d'apuntar-me a res-- només em va proposar en una ocasió que fes judo perquè el fill de la seva amiga Encarnita, la del carrer Carreres i Candi, havia muntat una acadèmia. Recordo el moment com si fos ara. Tornàvem caminant del mercat amb l'Encarnita --una dona que també recordaré la resta de la meva vida perquè tenia un mico petit a casa seva que una vegada em va mossegar a l'orella!!-- i parlaven del negoci del fill d'aquesta dona. De sobte la meva mare em va dir: -¿Pedro, quieres que te apunte a judo? I la cara que deuria posar va ser un poema perquè la meva mare va entendre immediatament que havia tingut un moment d'alienació mental transitòria! Jo a judo!!! Una altra cosa hagués estat a ballet... ai, això sí que m'hagués agradat i ara no em lluirien els mitxelins d'aquesta manera!
Estàvem però amb l'espectacle d'aquest vespre. És digne de menció per ell mateix. El Joyce theatre, especialitzat en dansa, està a Chelsea, un barri moderníssim, estilossíssim i mariquitíssim! Ple de bars, restaurants, botigues... i tothom molt estirat i tirant a estúpid. M'és igual fer mitja hora de metro! Prefereixo la gent de Park Slope, molt més senzilla i que saluden animosament quan els demanes qualsevol cosa. A banda del barri, l'ambient del teatre era més divers que el del Mercat de les Flors on només hi ha noies amb el cabell estirat amb un monyo que no poden ser més que ballarines i nois que caminen com si flotessin sobre un escenari. Aquí hi havia més gent diversa, de totes les edats, matrimonis grans, parelles joves... No he tingut la sensació, com a Barcelona, que quan morim la generació que encara ens agrada anar al cine, al teatre o la dansa, s'acabaran les arts escèniques. Tot això que ens estalviarem en subvencions!
L'espectacle presenta tres coreografies. La primera està inspirada en el "Go" japonès i basada en la guitarra. Contràriament al que us pogueu imaginar ha estat realment interessant. La música, matxacona, molt matxacona, però els ballarins eren tan bons que no perdies en cap moment l'atenció en el que veies. Es deia "GAGA-Gaku" i s'estrenava per primer cop.
La segona ha estat una coreografia del 2005. Ha estat també molt bé però al final ens hem mort de riure. Resulta que l'última de les músiques que han sonat, que són cançons de casament d'un tal Négy lakodalmi Tánc, tenia els compasos de "la Ramona pechugona" del Fernando Esteso (la primera versió, sense l'aportació de King África!). Us ho prometo!! Si hi ha algun freak que ho vulgui comprovar, que ho faci, però ja sé d'on es va copiar la melodia l'insigne humorista espanyol
I l'última ha esta brutal. Es diu "Drastic-Classicism" i es una revisió de l'estrena que es va fer al 81. Abans de començar, ha passat una hostessa que ens hem pensat que ens oferia caramels. I resulta que eren taps per a les orelles com els que et donen als avions!!! I he pensat, què exagerats!! Però quan he vist dalt de l'escenari 4 guitarres elèctriques, una bateria i quatre mega-amplificadors i he descobert que tots els ballarins i músics portaven taps... m'he dit: -Pere, ja tardes! Per acabar només us diré que a la tal Armitage la coneixen com a la "coreògrafa punk". I us ben asseguro que s'ha guanyat la fama a pols.
Tot plegat, però, ens ha encantat i, com a mínim, no hem hagut d'afinar l'orella per entendre l'anglès. El problema és saber si, després dels decibelis que hem suportat, l'orella ens haurà quedat prou afinada per entendre l'anglès a partir d'ara!

El teatre Joyce a la 8th ave.

Me'n vaig al llit que avui fem més tard que cap altre dia!