ADÉU BARCELONA, HI NEW YORK

Ja està tot preparat: maletes, carregadors de mòbils, del portàtil, necesser, assegurança mèdica, dòlars, bitllet electrònic amb seient prereservat... ah, i "Sunset Park" de Paul Auster en anglès, un dels llibres que en Miquel em va regalar per Sant Jordi,  perquè he decidit que d'aquest viatge, com a mínim, he de millorar-ne el nivell. Així que la millor manera és començar la immersió també en la lectura.  Ai, quina emoció! I pensar que durant tota la meva vida a Sants vaig tenir com a veïna més insigne la Núria Feliu i que, ara, encara que només sigui per quatre mesos, ens podrem creuar pel carrer amb Paul Auster!! Encara li faré firmar el llibre quan me'l trobi a la terrassa d'algun cafè en plan mitòman pseudollegit.
Bé, al que anàvem, que ja ho tenim tot preparat, que ja ens hem acomiadat de pràcticament tothom i que només ens queda dinar avui amb la família i una "soirée aniversaire" amb la colla d'en Miquel.
A partir d'ara, les entrades d'aquest bloc respondran a la raó per la qual va ser creat: un diari de viatge compartit. Fins ara han estat proves per saber si sóc capaç d'asseurem una estona tranquil.lament a explicar-vos coses. I veig que sí, que m'agrada, que em relaxa i que em fa estar una mica més aprop dels que em volgueu llegir.
Aquests quatre mesos passaran volant, ho tinc claríssim. Però no deixen de ser un bon parèntesi. Des dels 17 anys en què vaig començar a treballar mai no m'he aturat tant de temps. I tinc la sensació que serà un moment perfecte de renovació, de buidar per tornar a deixar entrar coses noves, gent nova...
I, res, que abans de marxar tampoc no vull deixar de donar les gràcies, ja sabeu que diuen que "es de bien nacido ser agradecido". Gràcies a la meva família perquè sempre respecten el que faig i, sobretot, perquè sempre em dóna la sensació que confien plenament en les meves decisions. Gràcies als amics perquè molts m'han dit que em trobaran a faltar i m'ho crec perquè a mi em passarà el mateix. Gràcies als companys de feina, que ahir divendres, entre copeta i pica-pica, em manifestaven enveja sana, em desitjaven el millor i m'emplaçaven al setembre. I, no voldria semblar la Joan Baez però.., gràcies a la vida que m'ha donat una feina que em permet escapar-me una temporadeta sense haver-me de quedar embarassat i tenir una criatura!
Si ha de dependre de mí.., aquests mesos penso disfrutar-los al màxim!

SI VOLEU SENTIR LA JOAN BAEZ CANTANT "GRACIAS A LA VIDA" CLICKEU AQUÍ!

La Mona com a casa, enlloc!

Dilluns de Pasqua, dia de la Mona, a casa, en pijama i sentint un confort indescriptible augmentat quan veig que hi ha unes retencions kilomètriques a Martorell! Com era de preveure, la Setmana Santa ha estat passada per aigua i m'ha demostrat, un cop més, que em costa molt entretenir-me als pobles si no fa bon temps per a anar a voltar o si no és estiu per anar a la piscina.
Cada vegada tinc més clar que sóc molt urbanita. Massa? No ho sé.., el que sé segur és que és una condició que se m'està agreujant segons em faig gran. Diuen que, segons passa el temps, cada cop es valora més la comoditat. Doncs bé, jo estic còmode al meu pis de Barcelona, al meu sofà, amb la calefacció que funciona, a un pas del diari, de tot el que em pugui fer falta, dels cines, del Gòtic, del Passeig de Gràcia. Que ningú s'ofengui! M'estimo els paisatges, els pobles petits i, sobretot, el Vilosell. Però, llevat els amics estupendos que m'acompanyen des que vaig aterrar en aquest poble de les Garrigues fa més de 40 anys i de les estones agradables que passem amb ells, jo on estic millor és a Barcelona, a casa!
Té sentit. La gent que ha nascut en pobles diuen que no se'ls fa estrany imaginar-se tornant a viure a l'espai on van passar la infantesa, l'adolescència o la joventut. Ho porten a l'ADN i, encara que faci anys i panys que viuen a la ciutat poden, en un moment determinat, sorprendre't amb un canvi de vida i amb un retorn als orígens.
Doncs bé, ja sé que ens diuen de Can Fanga, kamakus, pixapins i altres epítets, però jo, estic encantat de portar Barcelona a l'ADN. Hi estic encantat i és on estic millor. També hi ha qui diu que, de grans, els agradaria passar el temps en un poble fent l'hortet. Per algú com jo que les aixades i els rasclets només els he vist en fotos i que tot el que soni a "faci-s'ho vostè mateix" m'aterroritza, no veig la manera de tenir una vellesa entretinguda en un poble, amb tots els meus respectes per a tothom, que quedi clar!
Possiblement per això, quan he decidit descansar de la feina un temps, no m'he plantejat passar-me quatre mesos a la muntanya o davant del mar escrivint un llibre. Millor me'n vaig al "paradigma" de la vida urbana, on seré incapaç d'atendre tot el que m'ofereix la gran Manhattan. Segur que no estaré tan còmode com estic avui, passant el dia de la Mona a casa, en pijama, escrivint això mentre en Miquel llegeix al meu costat una novel.la sobre gànsters catalans a Nova York (per cert, ell assegura que se salta l'ADN i que això de tornar al poble no se li passarà mai pel cap!!) i esperant que comenci alguna sèrie a la tele per fer una bona migdiada. Però, en aquest cas, estic convençut que qualsevol incomoditat valdrà la pena!

SI VOLEU CONÈIXER LA TRADICIÓ DE LA MONA, CLICKEU AQUÍ!

Y QUÉ LE VOY A HACER SI YO... NACÍ EN EL MEDITERRÁNEO!

El que ja us dic que segur que trobaré a faltar aquest estiu és una estada en alguna de les meves platges preferides. Mallorca, Cabo de Gata, Formentera, Llançà... o, fins i tot, el Prat de Llobregat, una platja molt menys estupenda que les anteriors, però molt més accessible amb la meva bici.
Ja fa molts anys que he arribat a la conclusió que per passar uns dies a la platja no hi ha res millor que el Mediterrani. I encara us diré més: en un atac sobtat de "chauvinisme" m'atreviria a dir que no hi ha res millor que el Mediterrani català i balear --no tot, ja ho sabem que s'ha de saber on vas!-- Deixeu-me fer dues excepcions: el Cabo de Gata --que a part de ser un lloc preciós, hi va néixer el meu avi-- i Cadis que ja sé que no és el Mediterrani però s'hi respira bon rotllo des del minut zero.
M'agrada molt viatjar, però m'agrada tant o més passar almenys una setmaneta disfrutant del mar i de la tranquilitat, menjant bé, descansant, llegint... Hauríem de tenir vacances suficients per incorporar el viatge a les nostres vides sense deixar de banda l'estiueig.
Recordo molt la sensació d'arribada de l'estiu i d'instal.lar-nos al Vilosell amb la meva mare. Suposava un canvi de ritme radical. Llevar-me tard, la piscina, la bicicleta, l'aire pur, tot el dia al carrer, les nits a la fresca... El nostre era un estiueig de pobre, en una casa petita i en un poble de 150 habitants on tot el que es podia gastar era un duro (10 céntims) amb un paquet de pipes per passar la tarda.
L'estiueig és el veritable descans del cos i de l'esperit. El Vilosell no té platja, però les vinyes, els ametllers, les oliveres, els pins.., Tot et recorda que ets a un pas del Mediterrani.
I, de la mateixa manera que em reservo uns dies per a alguna de les meves platges preferides, tampoc no deixo de pujar al Vilosell en algun moment de les vacances.
Aquest estiu no podré fer ni una cosa ni l'altra. Aquesta Setmana Santa la passarem al Vilosell i pensàvem anar un dia a "el Torn", una platja estupenda de l'Hospitalet de l'Infant, a Tarragona. Així, com se sol dir, matàvem dos ocells d'un tret. Però amb les previsions del temps que hi ha, em temo que haurem de passar l'estona amb un bon llibre dins de casa.
Així que durant els 4 mesos a Nova York, tot i que disfrutarem de la ciutat al màxim, tindrem pendent un  bany a la platja. En alguna de les nostres platges! És el primer que farem quan arribem al setembre. Ja ho deia en Serrat: ... y qué le voy a hacer si yo, nací en el Mediterráneo!!

M'AGRADA LA VERSIÓ DE LOLITA DE MEDITERRÁNEO

MOLESKINE

El meu "somni americà" ve de lluny. Els que em coneixeu de fa temps ja ho sabeu. No és ben bé una fascinació pels Estats Units ni molt menys. De fet, crec que el que realment m'atrau des que era molt jovenet és la sensació de viure en una ciutat que no és la meva. De relacionar-me en una llengua que no és la meva. D'anar a les botigues i trobar productes que no són els meus (cosa cada cop més difícil!). De trobar noves relacions. D'experimentar un nou començament. O sigui, que m'hagués adaptat perfectament a viure aquesta aventura en molts altres llocs del món. Que Nova York era el preferit? Doncs sí, això ja fa molts anys que ho penso. En canvi, m'he hagut de conformar en reduir l'estada a quatre mesos.

La feina a la caixa, la salut de la mare, el canvi a la tele, la vida en parella, la construcció d'una casa... Tot ho ha fet endarrerir però, finalment, sembla que arriba. Miro el rellotge i, exactament en dues setmanes, en Miquel i jo ens enlairarem cap a una curta i intensa aventura.

Sempre m'havia imaginat estudiant a l'estranger. És el que té haver estat sempre una mica "empollón". Quan vam decidir passar uns mesos a Nova York el primer que vaig fer va ser buscar cursos interessants en alguna universitat. I ja en vaig trobar ja... però absolutament impagables!!!

Total, que he decidit endur-me uns DIN A-3 dels mesos de maig, juny, juliol i agost on planificaré les activitats de cada dia. Tant pel Twitter com per Internet estic comprovant que hi ha un munt de coses a fer: concerts al parc, xerrades, exposicions, cinemes, teatres... Sembla que no s'acabi mai i tinc por, fins i tot, d'estressar-me.

Tot plegat m'ho hauré d'anar apuntant, també en bona part, per poder anar-vos-ho explicant en aquest bloc. Els bars, els restaurants, les botigues i els racons de la ciutat que descobreixi.., les adreces dels llocs on he d'anar.., els telèfons d'interès...

I les despeses! Perquè he decidit que apuntaré fil per randa per quant surt la broma. No perquè no tingui clar que aquesta és una aventura costosa. Sinó per saber què suposarà realment i, sobretot, perquè quan tornem, poguem saber quan hem d'estalviar per poder viure una nova estada fora de Barcelona. Val més fer-ho ara que esperar-nos a la jubilació que tampoc no sabem quan ens arribarà!

I, és clar, la millor manera d'apuntar-me tot el que descobriré a Nova York és una Moleskine. Negra, amb la gometa perquè no s'obri involuntàriament... Quan ja no es tenen 20 anys, ni pèls al cap, ni barbeta, ni una 38 de pantalons,  ni "gafapastes" (només porto les de farmàcia per vista cansada!!), ni estudis de cinema o de disseny per poder-nos assemblar al prototipus tan desitjat de "modernillo cosmopolita", només ens queda la Moleskine. Jo, ja la tinc!

ELS TÚPERS A LA NEVERA

Ja està! Ja he acabat l'últim rodatge abans de marxar! Avui m'he passat el dia immers en el món de les motos, concretament, en el món de les Harley Davidson. Per cert, tot un món! Les motos són estèticament molt xules i valen tanta pasta que és fàcil comprovar que els clients potencials tenen més a veure amb professionals lliberals ben pijos que amb l'estètica "Àngels de l'infern". Però alguna samarreta negra i texans "pitillo" he vist passejant-se pel concessionari...
Bé, al gra... Que sí, que ja està! Que ja no he de fer cap rodatge més. El que he de fer és escriure i muntar els reportatges que deixo fets per a les setmanes en què el "Valor afegit" seguirà en marxa. Jo els anomeno els "túpers" de la nevera. Ja els ho he dit als companys, us ho deixaré tot endreçat: els reportatges fets, la llista de les notes de premsa, dels correus al departament de Promoció, a Interactiva, el control del telèfon de l'oïent... I, mig en broma mig seriosament, també els deia que em temo que faran la "festa del pijama" i que, quan torni al setembre, em trobaré la casa ben desendreçada!
Però, per sort, m'he fet gran i penso... i què? No hi ha res que no es pugui tornar a endreçar i, a més, ja sabem tots que ningú no és imprescindible. I, sobretot em dic a mi mateix: Pere o Peter o com coi et vulguis dir en aquest bloc... Deixa de controlar!

Penso desconnectar molt aquests mesos a Nova York, però tinc alguns dubtes de si seré capaç de no seguir a la web o al Twitter quins reportatges passen cada setmana. Deu ser normal, no? Al cap i a la fi, si deixes uns túpers fets a la nevera, bé que vols saber si se'ls van menjant!!

2.0 Massa tard? O m'ho podria haver estalviat?

Marxar aquests mesos a Nova York va ser tot un rebulsiu a l'hora de decidir-me a utilitzar més intensament això de la xarxa. Jo n'era molt conscient que estava ben bé a un pas del precipici de la "brecha digital". He de dir-vos que no em despertaven cap interès ni les xarxes socials, ni el "cloud computing" ni, encara molt menys, explicar la meva vida en un bloc. I aquí em teniu, immers en una nova contradicció.
Al que anàvem... Vaig pensar que podia ser molt útil fer un bloc si estava fora perquè així, aquells a qui us interessi, us podré anar explicant les meves aventures i desventures a Nova York sense que calgui fer-vos un correu personal a cadascú. Economia d'esforços, vaja! I ara li estic agafant el gust a això d'explicar.., d'explicar-me...
Ja sé que el més pràctic seria fer-me un Facebook. Però reconec que no hi sóc per una qüestió  d'orgull personal. No vaig ser dels primers en fer-me un compte i, ara, trobo que és massa tard per rectificar. Els que em coneixeu bé ja sabeu que tinc aquest punt irremediable d'esnob. Ho accepto.
Aixi que, posats a escollir una xarxa, he decidit ficar-me a Twitter. I, mireu, què voleu que us digui... M'estic enterant de coses que estan passant a Nova York, a Brooklyn i al nostre barri, a Park Slope. I està bé perquè t'assabentes d'ofertes, de noves botigues, d'espectacles... Ja m'hi trobo.
Ara bé, els tweets --missatges curts de màxim 140 caracters que s'escriuen al Twitter-- d'aquí són per llogar-hi cadires. Sobretot els personals. Aquestes opinions sobre qualsevol tema sumades a la retransmissió en directe de les vides de cadascú. Perdoneu-me els amants del Twitter però, de debó algú es pot creure que té cap interès allò que pensa? I, ara ja sé que m'estic fincant de peus a la galleda perquè aquest bloc, en sí mateix, és tota una contradicció ja que dic el que penso i potser no us importa. No haver-hi entrat!! jajaja!!
Ara seriosament, hi ha qui t'explica que està a punt de començar a sopar amb uns amics i posa un enllaç per veure una foto.., hi ha qui et diu que quan mira CSI ha de tancar les portes de casa.., i, avui, hi ha desenes, centenars de twitteros que parlen d'identitat.
I, sabeu què? Una de les coses que més m'agrada de Nova York és que ningú es pregunta d'on ets, ni d'on vens, ni on vas, ni per quan t'hi quedes. Quines ganes veure que ningú twiteja sobre aquests temes!
Tot plegat em fa pensar que, efectivament, estic arribant massa tard al món 2.0. Però hi ha molts moments en què, us ho asseguro, penso que m'ho podria haver estalviat. Massa informació i massa tonteria!

Hem escollit bé les dates?

A Nova York fa un fred que pela! Això ho sap tothom. Hi bufen uns vents provinents del Canadà i cauen unes nevades impressionants. Així que teníem claríssim que, a patir no hi anàvem. El millor era pensar en dates primaverals que permetessin sumar els mesos d’estiu. Tot plegat, és l’època menys complicada per desaparèixer de les feines.

Com que fa més fred, la primavera també arriba més tard a Nova York. A l’equipatge no hi pot faltar una jaqueta i jo, vaig pensar, doncs mira, millor, perquè amb la calor sufocant que farà al juliol i l’agost, almenys que els primers mesos siguin més fresquets.

Però aquest matí només despertar-me he començat a estornudar. La primavera i el polen dels plàtans em senta fatal i passo unes tres setmanes –que ja s’estan acabant, espero!-- ben congestionat. Avui baixava pel Passeig de Sant Joan i pensava que he vist, dia a dia, com creixien les fulles dels plàtans al mateix temps que alliberaven aquella pols groga que s’acumula a les voreres. I, tot això, ho pensava mentre s’apujaven les accions de “Kleenex” degut a l’alta demanda ens els supermercats de Gràcia Nova perquè hi ha un tio calb del barri que deu gastar-ne tres paquets diaris de mocadors! Jesús! No paro de mocar-me!

Doncs bé, avui, mentre baixava al metro he pensat.., i si el retard de la primavera fa que els mocs i la picor d’ulls just quan em passin aquí, em comencin a Nova York? A més, no sóc capaç de recordar si a la capital del món hi ha plàtans... algú ho sap? Hauré d’endur-me un arsenal d’antiestamínics i em passaré les primeres setmanes “zombie” i sense aixecar-me del llit en plan depressiu amb el rotllo de no sé com organitzar el meu temps quan no treballo i, a sobre, no paro de mocar-me?

Haguéssim hagut de preparar l’estada per l’estiu i la tardor? Hem escollit bé les dates?

Diagnòstic: inseguretats previatge. Res greu, no patiu.

Pere, Pedro, Peio, Pietro, Pierre, Peter!

Hi ha qui es diu Josep Lluís aquí i a la Xina Popular. Jo, com en tantes altres coses, no ho tinc tan clar. No ajuda gaire pertànyer a una família d’immigrants integrats. Quan em van batejar, em van dir Pedro, concretament, Pedro Mauricio Daniel, per allò dels tres noms de bateig. Al meu pare li agradava Maurici i a la meva germana, que ja era tota una adolescent, el nom de moda el 1967, Dani. Però va arribar la meva mare i va dir la frase definitiva i contundent: “Se llamará Pedro, como su padre”.

És clar que ella, que era nascuda a Almeria, al meu pare li deia Pere. Quin lio! I, a sobre, les meves ties Gaviria tenien el costum de posar-nos diminutius a tots els cosins. Ja us ho imagineu! Vaig carregar molts anys amb Pedrito a les esquenes i encara hi ha molta gent que es refereix a la meva persona amb aquest diminutiu que darrerament dignifica algun jugador de futbol. Una cosa, no vaig ser el cosí que va sortir més malparat: Liber, Sentito, Teodorín, Nuri, Margaret, Elenita, Salvi… I el més cruel de tots els diminutius, Piedacita! L’únic que es va salvar va ser el meu germà, en Germán, que ha tret, probablement, el carácter més semblant al del nostre avi, el seu homònim, que no li costava gens cagar-se “en el Copón bendito” si calia. Són uns descreguts aquests alabesos…  Total, que quan a alguna de les meves tietes se li va acudir dir-li Germanín, va rebre un exabrupte per resposta i es va acabar el tema.

Quan vaig aconseguir desfer-me de la penitència kàrmica del meu diminutiu, vaig tontejar durant l’adolescència amb la versió anglosaxona del meu nom a Sants. O sigui, que em feia dir “Piter” i ho escrivia així, amb “i”. És el que té ser d’una generació que la Bàsica l’ha fet en francès. Finalment, ja a l’Institut i la Universitat vaig decidir que respondria al nom de Pere.

Però un comença a viatjar i se n’adona que, vagi on vagi, ningú sap pronunciar el teu nom i que, els més audaços pregunten si té alguna cosa a veure amb la fruita.

Cansat de donar explicacions sobre el català i el castellà (quina mandra!) i després de confirmar amb la meva psicòloga que tantes formes de dir el meu nom no afectaven la substància de qui sóc, vaig decidir modificar un pèl la dita popular i, “a donde fuere, me llamo como viere”! Pedro, Pierre, Pietro i, per suposat, durant aquests quatre mesos que passaré a Nova York seré Peter Gaviria.