Si véns a Nova York per uns mesos i no vols fer un curs d'anglès, ni et vols arruinar en alguna de les universitats que hi ha aquí i que ofereixen cursos diversos d'estiu a preus d'escàndol, hi ha l'opció d'utilitzar els museus de la ciutat. Sempre i quan t'interessi l'art, és clar.
A mi m'interessa. De sempre. Vaig tenir dubtes quan vaig estudiar Història de si en comptes d'especialitzar-me en medieval, com vaig fer, ho feia en Història de l'Art. Al final, te n'adones que aquestes carreres --que és difícil que t'aportin un lloc de treball-- el que et donen és una mica de cultureta i, si no t'"encutres" massa, acabes mantenin un cert interès per la cultura en general.
Total, que a mi m'agrada l'art. I com que no em sento capaç ni de pintar, ni d'esculpir, ni de fer cap manifestació plàstica creativa, doncs m'interessa saber què fan i per què ho fan els altres.
I en aquesta ciutat, on són els reis de la "posada en escena", també saben molt bé com fer funcionar i com gestionar un museu.
 |
| Autoretrat d'en Warhol |
El MoMa, el Museu d'Art Modern, s'està convertint en la meva segona casa. Pràcticament hi vaig cada dia. Em vaig fer soci amb una tarifa una mica més barata que tenen per a estrangers. 60 dòlars que em donen dret a entrar sempre que vulgui, a participar de totes les activitats del museu i a portar a algú amb mi que només paga 5 dòlars per entrar. Podria haver fet servir el carnet de periodista, com a la resta de museus, però fer-me soci també em dóna dret a un substancial decompte en els dos cursos de vuit sessions que m'he apuntat i que començo aquesta setmana. L'un sobre història de la fotografia i l'altre sobre art contemporani des del 1945. Però d'això, ja en parlaré quan vegi com em va!
De moment estic anat al MoMa molts dies i al Metropolitan algun altre per seguir les conferències i visites guiades que fan diàriament. Ja sigui sobre les millors peces del museu o sobre les exposicions temporals que hi tenen.
En el cas del MoMa, la trobada sempre és al mateix lloc. Hi ha unes voluntàries que et donen uns auriculars d'aquests per escoltar l'especialista sense que hagi de cridar com una peixetera per tot el museu. I fa gràcia perquè ja em coneixen!! Encara no m'han preguntat que hi faig allà tan sovint però no trigaran gaire... és la discreció americana que, de totes formes, acaben perdent.
Les especialistes, historiadores de l'art, guies o com les volgueu dir són sempre dones (as usual!) i tallades per un patró força similar. No m'acuseu de reduccionista que això és un bloc i he de sintetitzar!!! Diguem-ne que, per una banda, hi ha el tipus Charlotte de "Sexo en Nueva York", la pija que té una galería d'art.. I, us ho prometo! La primera guia era tal cual, amb la melena morena mig llargueta, somrient de forma forçada quan passava un nen pel seu costat i la feia ensopegar... Te la imaginaves perfectament tenint un pis a Park Avenue com la Charlotte!
L'altre tipus és també molt New York... Són dones vestides de negre sempre o gairebé sempre, probablement lesbianes (no ho puc assegurar, no tinc el radar tan afinat com en altres casos), molt intel.lectuals, molt serioses i que se'ls nota molt qui els cau bé del grup i qui no. De moment, he posats els meus millors ullets de bon noi i no he tingut cap problema.
 |
| Vaig haver de fer la foto d'estranquis..., la profe francesa del Met no es veu... |
El que em fa més gràcia d'aquestes visites és la gent. Tots americans, és clar! I allò que diuen que els americans participen a classe... us ho puc assegurar! Quan a nosaltres ens diuen que hem de participar tots solem tenir la boca ben tancada. Som una tipus de societat que els nostres pares i germans sempre ens han aconsellat, per exemple, que a la mili mai has d'aixecar la mà per ser voluntari de res! No ens agrada significar-nos! No ens agrada el que parla sempre a classe, el que vol fardar del que sap i som capaços de fer el buit més total als que es passen de la ratlla. Quants seminaris, quantes rodes de premsa fins i tot, en què no hi ha preguntes, ni comentaris!! Potser és falta d'autoestima que es tradueix en por al ridícul.., però el que està clar és que nosaltres no xerrem!
Doncs haurieu de veure els americans!!! Són com cotorres!! No paren... expliquen en veu alta les seves impressions, el sentiment que els provoca, fan les preguntes més absurdes i tontes que els passen pel cap... Els que vénen, se'ls veu llegidets i molt interessats en el tema. Alguns deuen ser parroquians tipus jo dels que tenen el carnet de soci i hi són cada dos per tres... però no sé com explicar-vos-ho... els definiria com a "infantils". I és que en general són així, infantils! Sense por al ridícul, sense vergonya... Això em sorprén però, d'altra banda, està clar que aquesta forma de ser els dóna moltes més possibilitats d'arriscar-se, d'equivocar-se i que no els importi i, tot plegat, els porta a ser probablement molt més emprenedors que nosaltres en tots els aspectes. Però, a mi, em fa gràcia que no callin!
A les professores (sobretot les de negre) no sé si els fa tanta gràcia. Elles diuen que allò no és una conferència, que s'ha de participar i blablabla.., però a la tercera vegada que una senyora de 70 anys amb gorra de beisbol, una samarreta amb lluentors i vambes torna a qüestionar que la "Bicicleta" de Duchamp no sap com és que es considera art... doncs la veus que comença a fer un rictus tipus el lleig de "Martes y 13" i que, només la seva exquisida educació d'intel.lectual de Manhattan l'impedeix enviar-la a pastar fang!!
 |
| La roda de bicicleta de Marcel Duchamp |
Una altra cosa que m'encanta d'aquestes visites són les voluntàries que coincideixen una mica amb el tipus de guia que vaig tenir ahir al Metropolitan. Unes senyores super "pijas", finissíssimas de la muerte, que t'imagines que els seus marits estan forrats treballant en alguna empresa d'inversions al Downtown, que elles es compren la roba a Madison Av. i que, per distreure's, fan de voluntàries al MoMa. No m'importaria gens allargar una mica la meva estada a Nova York i dedicar-me, com elles, a repartir auriculars per les visites del MoMa, francament! És clar que potser hauria d'espabilar-me a trobar l'inversor del Downtown... bé, millor ho deixo estar i torno al setembre a Barcelona!
 |
| The Cathedral of Wall Street, de Florine Stettheimer, 1939 |
La del Met, que ens va explicar amb pèls i senyals una exposició sobre Richard Serra on la majoria eren quadrats immensos pintats de negre (i, ara, no vull fer el cateto però no m'imaginava que tants quadres completament negres donessin per a una hora de xerrada!! sí, ja sé que és comentari cateto... però algú ho havia de dir!!) era finissíssima però francesa. I ja se sap, una francesa, probablement parisina, a Nova York, parlant un anglès perfecte però amb aquell accent que arrosseguen una petita "è" al final de cada paraula, doncs això ja té un "glamour" insuperable. M'encanta Nova York i els seus museus però.., moi, je veux dire qu'une chose: vive la France!!
