GLOBALITZACIÓ!

Una de les grans diferències amb la primera visita que vaig fer a Nova York fa gairebé vint anys és com és d'evident tot el procés de globalització. Aquella vegada, al juliol del 1993 tot era nou i impactant per a mi. No només l'arquitectura de la ciutat amb la qual hem crescut tots els occidentals de la primera generació àudiovisual, sinó també la quantitat de productes diferents que s'hi podia trobar: menjars exòtics de cuines de tot el món, botigues de moda que venien roba que fins al cap d'un any no es començava a veure a Barcelona, restaurants decorats de forma ben orginal...
Tot això ha canviat molt! Hi ha restaurants i botigues molt ben dissenyades, però també n'hi ha moltíssimes a Barcelona; la moda és pràcticament la mateixa; Nova York és plena de botigues de menjar saludable amb oli d'oliva, fruites i verdures i altres components de la dieta mediterrània que, fa 20 anys, eren ben difícils de trobar.

La Daniela, en Miquel, en Jorge (un bodeguer argentí), la Ceci i jo!

És el procés de globalització! De tot a tot arreu. Perquè tothom pugui gastar i trobar el que vol sempre que ho vulgui. Ara bé, el "colmo" de la globalització el vaig viure ahir en un restaurant del West Village!
Vam sortir a sopar amb les companyes argentines del meu curs d'art contemporani al MoMA que va acabar aquest dimecres. El restaurant es deia Alta i era un local de tapes amb molta influència de cuina espanyola i amb una carta de vins francesos, italians i espanyols molt extensa.
I vaig flipar absolutament quan vaig veure que el tercer vi espanyol de la "wine list" (venien ordenats per preu) era el "Vilosell" que es venia per 33 dòlars.

Amb una ampolla de "Vilosell" al restaurant Alta de West Village

Pels que no ho sapigueu, que segurament sou pocs, en aquest poble de Lleida hi he passat els estius de la meva infantesa i adolescència i encara hi mantinc una caseta que va ser dels meus pares i un bon grapat d'amics. És un poble de 150 habitants a Les Garrigues on l'únic negoci a part de la botiga de Cal Marxant que porta la meva estimada Mercè, és una petita bodega que van muntar fa uns 5 o 6 anys i on van començar a produir un vi negre que porta el nom del poble.
Probablement el millor del vi és el disseny de l'etiqueta. La veritat és que no mata i la gent amb la qual sopàvem, que són força entesos en vi, no es van entusiasmar.
Però a mi em va fer molta il·lusió poder-me beure una copa i mitja de "Vilosell" a Manhattan! I em va fer pensar que això de la globalització té moltes coses discutibles, però aquest punt "d'aldea global", aquesta idea que a milers de kilòmetres de casa puguis trobar un vi d'un petit poble de Lleida que té una tirada ben petita, és ben xocant i alhora ben agradable!
I també em va fer pensar que realment aquest Tomàs Cusiné que es dedica a fer el vi és tot un fletxa amb això de les exportacions! Perquè amb la quantitat d'oferta de vins que hi ha a Nova York de tot el món, aconseguir que a la carta d'un restaurant del millor barri de Manhattan (i potser en alguns altres!) hi hagi el seu vi no és gens fàcil.

A mi em va fer pensar que durant aquest estiu tan especial és una de les coses que estic trobant a faltar, pujar algun cap de setmana per petar la xerrada a la piscina amb la Montse i el Quique, amb la Tere i el Francesc, amb la Lola i l'Ernest, amb l'Anna i la Maite... I també amb la Mercè, en aquella estona del migdia en què s'escapa de la botiga i ens quedem mig sols xerrant i prenent un sol de justícia! O prendre alguna cosa amb tota la colla al bar del poble que porten la Yol i en Carles.
En qualsevol cas, segurament serà de les primeres coses que farem amb en Miquel quan aterrem a Barcelona. De fet, un estiu sense treure el nas pel "Vilo" no és un estiu complet! De moment, m'he conformat amb fer-ne una copeta a Nova York.