EXCHANGE GIRLS

Falta molt poc perquè s'acabi l'estada continuada a Nova York. Tornarem en tres setmanes però només per quatre dies amb la intenció de donar l'adéu definitiu a la ciutat dels gratacels. Bé, més que l'adéu definitiu, preferiria dir que és un fins a la pròxima!

Un dels grans encerts va ser contactar abans de venir amb algunes exalumnes d'espanyol de la nostra amiga Cristina, que en alguna altra ocasió ja he dit que ha estat el "factor factotum" de l'èxit de la nostra vida social a Nova York. Ella va ser professora al Cervantes i a Nacions Unides i continua amb contacte amb gent que estudia espanyol i que li podia interessar tenir un intercanvi setmanal anglès-espanyol amb un nadiu com jo.

En total, durant aquest temps m'he anat veient amb cinc persones, totes dones, que han estat la veritable oportunitat per millorar el meu anglès, a banda dels cursos al MoMA.

La primera que vaig conèixer va ser la Virgínia. Una dona de seixanta llargs que sembla que en tingui 15 menys. Jubilada de Colgate, té unes inquietuds inacabables. Té interès en la música, l'òpera, el teatre, el cine, els viatges... I està convençuda que no deixarà mai d'estudiar espanyol. Americana de "tota la vida", de les de moltes generacions, originària d'Albany, la capital de l'estat de Nova York. Té un anglès-americà que és una delícia. Hem fet algunes activitats socials però, normalment, ens hem trobat cada dimarts a les 5 de la tarda a Grand Central i ens hem pres una copa de Pinot Grigio al Campbell Apartment, un bar-pub estupendo que hi ha a la mateixa estació a la banda de Vanderbilt. La copa 16 dòlars de l'ala cada setmaneta. Però ha valgut la pena i, a més, m'ha encantat anar tan sovint a Gran Central Station que és tan bonica!

Amb la Virginia a Stamford, Connecticut

Amb la Virgínia cada dimarts quedàvem a Grand Central

Al Campbell Apartment

La Haruyo és una japonesa casada amb un americà que porta a Nova York més de vint anys. És una apassionada de la cultura espanyola en general però, com a bona japonesa, li encanta el flamenc. I ho sap absolutament tot: "cantaores", "bailaores", història, estils... Per sort no creu en el famós tòpic que tots els espanyols sabem ballar Flamenco, així que no va al·lucinar quan va comprovar que jo no en sabia ben bé res comparat amb ella. Demà l'anem a veure ballar amb les seves companyes amb les quals ha estat assajant durament sota les ordre d'Omaya Amaya, una neboda neta de Carmen Amaya.
També com a bona japonesa, la Haruyo és treballadora, organitzada, educadíssima i complidora. Només ens hem deixat de veure una setmana perquè era fora de viatge. Cada dijous ens hem trobat als baixos de l'edifici del Citibank de Lexington amb la 53rd Street. Sobretot al Midtown, on hi ha moltes empreses, la ciutat és plena de gratacels que, als baixos, tenen habilitades zones amb resturants de menjar ràpid, taules i cadires i fins i tot música en directe a l'hora de dinar, entre el migdia i les 2. Nosaltres aprofitàvem una d'aquestes taules en aquesta zona refrigerada i feiem la nostra classe. Ha estat un veritable plaer.

La cruïlla on hem quedat cada dijous amb la Haruyo

Taules als baixos de l'edifici Citibank

La Haruyo

La Donna és d'origen polonès, però va arribar de ben petita al barri de Williamsburg de Brooklyn --tradicioalment de treballadors polonesos i portorriquenys abans de convertir-se en el paradís dels joves hipsters o gafapastes com diem nosaltres--. Ara viu a Midtown i és professora d'espanyol en una escola privada de secundària per a noies. Probablement és la que parla millor de totes, però li va molt bé poder practicar amb un nadiu. Té com una mena d'accent italià i és molt entusiasta en les converses. Amb ella sempre hem quedat al Bryant Park, un altre lloc que m'ha encantat aprofitar almenys un cop a la setmana. El Bryant Park és un jardí que hi ha al darrere de la Biblioteca Pública, entre la 5th i la 6th Avenue, i entre 42nd i 41st Street. És fantàstic asseure's una estona i disfrutar de la tranquil·litat enmig de Manhattan.

No vaig fer foto de la Donna! Però sí del Bryant Park

De la Nancy i la Maria ja n'he parlat en altres ocasions. Amb elles no va cuatllar gens la idea de classe recíproca d'idiomes. En canvi, no hem parat de sortir i d'anar a sopar i de fer activitats plegats. Ha predominat l'anglès però també hem parlat de quan en quan en espanyol. Ha estat molt divertit sortir amb elles. La Maria ha tingut una mica menys de disponibilitat perquè té un nen petit, però s'ha apuntat gairebé sempre. Amb la Nancy hem pogut fer algunes coses més i ens ho hem passat sempre estupendament.

La Maria

La Nancy

De totes m'enduc un gran record i una seguretat que seguirem en contacte i que ens tornarem a veure segur! Elles han estat un element molt important perquè la nostra estada a Nova York fos tan genial des del minut zero.

GLOBALITZACIÓ!

Una de les grans diferències amb la primera visita que vaig fer a Nova York fa gairebé vint anys és com és d'evident tot el procés de globalització. Aquella vegada, al juliol del 1993 tot era nou i impactant per a mi. No només l'arquitectura de la ciutat amb la qual hem crescut tots els occidentals de la primera generació àudiovisual, sinó també la quantitat de productes diferents que s'hi podia trobar: menjars exòtics de cuines de tot el món, botigues de moda que venien roba que fins al cap d'un any no es començava a veure a Barcelona, restaurants decorats de forma ben orginal...
Tot això ha canviat molt! Hi ha restaurants i botigues molt ben dissenyades, però també n'hi ha moltíssimes a Barcelona; la moda és pràcticament la mateixa; Nova York és plena de botigues de menjar saludable amb oli d'oliva, fruites i verdures i altres components de la dieta mediterrània que, fa 20 anys, eren ben difícils de trobar.

La Daniela, en Miquel, en Jorge (un bodeguer argentí), la Ceci i jo!

És el procés de globalització! De tot a tot arreu. Perquè tothom pugui gastar i trobar el que vol sempre que ho vulgui. Ara bé, el "colmo" de la globalització el vaig viure ahir en un restaurant del West Village!
Vam sortir a sopar amb les companyes argentines del meu curs d'art contemporani al MoMA que va acabar aquest dimecres. El restaurant es deia Alta i era un local de tapes amb molta influència de cuina espanyola i amb una carta de vins francesos, italians i espanyols molt extensa.
I vaig flipar absolutament quan vaig veure que el tercer vi espanyol de la "wine list" (venien ordenats per preu) era el "Vilosell" que es venia per 33 dòlars.

Amb una ampolla de "Vilosell" al restaurant Alta de West Village

Pels que no ho sapigueu, que segurament sou pocs, en aquest poble de Lleida hi he passat els estius de la meva infantesa i adolescència i encara hi mantinc una caseta que va ser dels meus pares i un bon grapat d'amics. És un poble de 150 habitants a Les Garrigues on l'únic negoci a part de la botiga de Cal Marxant que porta la meva estimada Mercè, és una petita bodega que van muntar fa uns 5 o 6 anys i on van començar a produir un vi negre que porta el nom del poble.
Probablement el millor del vi és el disseny de l'etiqueta. La veritat és que no mata i la gent amb la qual sopàvem, que són força entesos en vi, no es van entusiasmar.
Però a mi em va fer molta il·lusió poder-me beure una copa i mitja de "Vilosell" a Manhattan! I em va fer pensar que això de la globalització té moltes coses discutibles, però aquest punt "d'aldea global", aquesta idea que a milers de kilòmetres de casa puguis trobar un vi d'un petit poble de Lleida que té una tirada ben petita, és ben xocant i alhora ben agradable!
I també em va fer pensar que realment aquest Tomàs Cusiné que es dedica a fer el vi és tot un fletxa amb això de les exportacions! Perquè amb la quantitat d'oferta de vins que hi ha a Nova York de tot el món, aconseguir que a la carta d'un restaurant del millor barri de Manhattan (i potser en alguns altres!) hi hagi el seu vi no és gens fàcil.

A mi em va fer pensar que durant aquest estiu tan especial és una de les coses que estic trobant a faltar, pujar algun cap de setmana per petar la xerrada a la piscina amb la Montse i el Quique, amb la Tere i el Francesc, amb la Lola i l'Ernest, amb l'Anna i la Maite... I també amb la Mercè, en aquella estona del migdia en què s'escapa de la botiga i ens quedem mig sols xerrant i prenent un sol de justícia! O prendre alguna cosa amb tota la colla al bar del poble que porten la Yol i en Carles.
En qualsevol cas, segurament serà de les primeres coses que farem amb en Miquel quan aterrem a Barcelona. De fet, un estiu sense treure el nas pel "Vilo" no és un estiu complet! De moment, m'he conformat amb fer-ne una copeta a Nova York.

DIGUE'M QUÈ VENS I ET DIRÉ EN QUINA SOCIETAT VIUS!

Una de les coses que més ràbia em fa és arribar al metro i adonar-me'n que m'he deixat les ulleres, "las gafas de cerca" com diu la de l'APM. Puc intentar llegir però he de posar el llibre o la revista tan lluny que m'acabo cansant. Així que una altra de les grans distraccions dels llargs viatges entre Brooklyn i Manhattan és fixar-me en els anuncis que hi ha als laterals superiors dels trens.

Al metro si no tens res per llegir et fixes en la publi o en la gent!

Realment em fa molta gràcia veure que la publicitat estàtica del metro té molt a veure amb la ciutat, amb el tipus de gent que hi viu i amb com s'organitzen. Per exemple, durant tot l'estiu he vist que proliferaven els cartells de tot tipus d'escoles de formació. Especialment del sector mèdic on, pel que sembla, la gent s'hi guanya molt bé la vida. També s'ofereixen molts cursos d'investigadors privats en plan CSI i he vist anuncis en què el govern de la ciutat dóna crèdits tous per als estudiants que han de retornar quan acaben la carrera. Aquí l'educació és caríssima. La dels nens, la dels adolescents i, especialment, la de les universitats o centres de formació. Hi ha escoles públiques i algunes sembla ser que estan força bé. Però molta gent s'ha de rascar la butxaca i, per exemple, l'educació d'un nen a primària pot sortir per uns 25.000 dòlars anuals! No està malament, oi? Aquesta societat tan individualista i lliure on teòricament tothom pot aconseguir el que es proposi amb esforç és, al mateix temps, molt jeràrquica! A Nova York, quan la gent comencça una conversa és molt normal que et demanin on treballes i quan cobres però, sobretot, el que els dóna més informació és saber on has estudiat perquè això els indica quines relacions socials pots tenir.

És ple d'anuncis de centres de formació

Hi ha un anunci en el qual també m'hi he fixat i que ja he comentat en un altre post. S'ofereix menjar saludable gratis per als menors de 18 anys. Un exemple claríssim de com és de car menjar saludablement aquí. A Espanya, les famílies que havien de fer mans i mànigues per arribar a final de mes tiraven de llegums, arròs, pasta, verdura, pa... I sempre amb oli d'oliva! Total que, sense proposar-nos-ho, la majoria de les famílies sense massa recursos al sud d'Europa hem fet una dieta càrdio saludable. Aquí, el barat són les hamburgueses, els plats preparats en llauna i les salses diverses per condimentar les patates fregides en mantega o en olis vegetals de baixa qualitat. Així estan alguns d'ells, que sobresurten del seient del metro!

Menjar gratis durant l'estiu

També es publiciten molts els programes de televisió, sobretot, les notícies. Hi solen haver cartells de parelles de presentadors absolutament retocats pel Photoshop amb unes pells i unes cares completament irreals. Intentar mirar un informatiu aquí és del més dur que pots fer davant de la tele. Fan talls de publicitat cada 10 minuts com a poc. Pràcticament no hi ha notícies internacionals i, després de parlar d'algun tema sobre política o economia americana, passen directament als successos. Els "dramáticos", "caóticos", "esperpénticos" y "apocalípticos" d'en Pedro Piqueras a Tele5 són "pecata minuta" al costat dels informatius que miren aquí. Així estan ells de ben informats! I així estan ells d'acollonits en general!

Presentadors passats pel Photoshop!!

Són molt divertits els anuncis en espanyol perquè molt sovint tradueixen directament de l'anglès. Bé, de fet, molts hispans que viuen aquí parlen una mica així. Fan "aplicaciones" en comptes de sol·licituds, i fan "entrenamientos" en comptes de formació a les empreses. Realment aquí tens molt la sensació que l'espanyol és la segona llengua de la ciutat i que molta gent pot viure-hi sense parlar pràcticament l'anglès. 

No he vist gairebé mai anuncis sobre venda d'habitatges. La crisi en el sector immobiliari continua present tot i que hi ha gent que ens ha comentat que tot va quedar aturat fa uns tres anys però que ara s'han tornat a remprendre les construccions de pisos i sembla que les vendes augmenten. 

El parc d'atraccions de NY està molt anunciat

Coney Island i el seu parc d'atraccions Luna Park també tenen molta presència al metro. I els anuncis convidant a deixar fumar són molt freqüents, sobretot al principi d'arribar, que acabaven d'aprovar una nova llei a l'estat de Nova York en què es prohibeix fumar també als parcs públics i a les platges. Realment és molt difícil veure ningú fumant pel carrer i fins i tot hi ha comunitats de propietaris que prohibeixen fumar a tots els pisos! Per cert, un paquel de Marlboro val 12 dòlars!

Els anuncis de cigarrets són d'una altra època!

Per últim, el que més angúnia em fa, però ens dóna una clara idea d'un dels grans problemes d'aquesta ciutat, són els anuncis sobre matalassos o sistemes que eviten les xinxes, en castellà "chinches" i en anglès "bedbugs", per si algú no sap de què parlo. Aquests mini-insectes es foten als llits i fan unes picades horribles. I són dificilíssims d'eradicar! L'estiu passat sembla ser que hi va haver una autèntica plaga que fins i tot va afectar alguns grans hotels de la ciutat! No tinc documentació gràfica però es veu en l'anunci una dona amb cara d'horror tapada amb un llençol en un llit i al costat hi una xinxa peluda! Només d'imaginar-me patint això a casa em pica tot! Ja en tinc prou veient ratetes ben sovint a les vies del metro!!

Les xinxes són una plaga a NY

Segur que molts penseu que aquesta última part del "post" té a veure amb què ens fa una mica de ràbia marxar de Nova York... I segurament teniu raó, una de les maneres de començar a allunyar-se emocionalment d'aquesta ciutat que tan enganxats ens té és veure-hi coses no massa bones! Bé, cadascú s'organitza com pot, no?

ANAR A COL·LEGI AL MOMA, TOT UN GUST

Quan em vaig proposar venir un temps a Nova York sabia que volia ocupar unes quantes hores a la setmana estudiant. I no volia apuntar-me a cap curs de perfeccionament de l'anglès perquè tenia clar que vivint aquí ja aniria millorant. Això ha passat, tot i que suposo que hagués estat encara molt millor si hagués treballat en un context on es parlés anglès tot el dia.
Doncs el que deia.., que abans de venir vaig buscar cursos en alguna universitat i em vaig trobar amb uns preus desorbitats absolutament (penseu que un curs de 8 setmanes, de 4 hores a la setmana em sortia per uns 5.000 euros!!!) i, a sobre, m'obligaven a tenir un visat d'estudiant i un certificat de TOEFL, el nivell d'anglo-americà que exigeixen per poder seguir qualsevol curs en una universitat americana.
Vaig fer la bona pensada de fer allò que tots hauríem de fer més sovint: deixar que el riu fluís i veure què em trobava en arribar aquí.

I em vaig trobar amb uns cursos ben bons al MoMA, al Museu d'Art Modern de Nova York. N'hi ha de moltes disciplines. Vaig escollir-ne dos de dues hores cadascun durant vuit setmanes. Un sobre història de la fotografia i l'altre sobre art contemporani.

Els cursos es fan en una entrada a la 54th prop de 5th Avenue

El de fotografia ha estat interessant tot i que la professora era un pèl desorganitzada. Al començament va anar tot molt bé i molt endreçat, però cap a la quarta setmana es va alocar i les explicacions eren poc endreçades i anaven endavant i enrere. De tota manera, com que el meu coneixement sobre fotografia era nul, doncs he après força i tinc un munt d'autors i de bibliografia recollida per poder seguir mirant coses quan arribi a Barcelona. La professora era la típica novaiorquesa de tota la vida. Quaranta i mitjos, sempre vestida absolutament de negre i amb uns recollits al cabell d'aquells que no saps si s'acaba d'aixecar i s'ha posat dos clips o si s'acaba d'enrampar amb un endoll.
El seu anglès ha estat tota una prova i un repte per a mi. No us podeu imaginar a la velocitat en què parlava. I la quantitat de "muletilles" que feia servir... I jo no era pas l'únic estranger de la classe. Hi havia una noia veneçolana, una altra espanyola, una sèrbia, una russa... I em consta que, fins i tot els alumnes americans es perdien alguna cosa. El repte ha sortit bé i he pogut seguir el curs sense molts problemes. Això sí, no podia prendre notes perquè si em desconcentrava un segon del seu discurs em costava com a mínim un minut tornar a pillar-la.
Per sort, aquests del MoMA són organitzats i teníem una mena d'intranet on hi havia tota la bibliografia, els noms dels artistes, el calendari i tot tipus d'informació necessària per al curs.
Amb la Nancy, una de les amigues d'intercanvi d'anglès, hem convingut que aquesta professora seria la típica "neuròtica" novaiorquesa. Una tipologia social més que he pogut conèixer de primera mà!!

Una tassa de cafè surrealista! En el sentit literal!!

Escultura futurista. També al MoMA

La professora d'art contemporani ha estat tot el contrari. Una noia iraniana d'uns trenta anys. Baixeta, molt guapa, molt morena, també sempre de negre (és l'uniforme oficial de les dones a Nova York!) això sí, amb una jaqueteta blanca de punt molt prima per sobre per protegir-se de l'aire condicionat. A pesar dels seus orígens perses se li notava que havia estat educada en anglès, una llengua que parla perfectament. Era una delícia sentir-la perquè se li entén pràcticament tot i, fins i tot quan senties alguna paraula nova, podies apuntar-la a la llibreta i després consultar-la a casa amb el diccionari. Vull dir que pronunciava tan bé --o de forma tan comprensible per a mí!-- que podies desxifrar què havia dit encara que no entenguessis en aquell moment el significat. Les classes han estat sempre organitzades, ben estructurades i, a més a més de les lectures recomenades, hem tingut un llibre de text on els vuit capítols es corresponien bàsicament a les vuit sessions que hem fet. Un plaer, veritablement. I, a més, m'ha agradat molt aprendre sobre un període en què els americans tenen alguna cosa a dir artísticament parlant. Vull dir que, abans de la Segona Guerra Mundial, el centre de l'art occidental era Europa i, sobretot, París. És justament a partir de 1945 quan la primera potència mundial també agafa el relleu en el terreny artístic.

També he vist moltes exposicions a la ciutat relacionaldes amb els cursos

El més xulo de tot plegat és que en tots dos cursos feiem una horeta de la sessió a l'aula i després continuàvem la classe a les galeries del museu, quan ja estava tancat per al públic. Ha estat estupendo poder seure amb una cadireta davant de les obres d'art per parlar-ne sense ningú als voltants. Això sí, amb un bon jersei perquè fotia un fred que pelava.

I el preu, com us podeu imaginar, molt més assequible que a la universitat i sense necessitar ni cap visat ni cap diploma d'anglès. Per fer-los i estalviar-me una mica de matrícula, m'he fet soci del MoMA i ha estat una altra gran decisió perquè he pogut anar al cine gratis, entrar sempre que he volgut al museu, veure totes les exposicions... És, sense cap dubte, el meu museu preferit de Nova York!

Ha estat agradable estudiar alguna cosa durant l'estada a NY

Per cert, que em vaig voler apuntar a un curs sobre l'arquitectura de la ciutat i ja estava complert... Així que ja us imagineu que tinc l'excusa perfecta per tornar a Nova York en el futur per fer-lo! En aquest cas, amb vuit setmanes ja en tindré prou!!

AI QUINA CALOR!

Havia d'arribar i ja ho ha fet! Per sort, fins ara hem pogut respirar més o menys tranquils però, des que vam arribar de Miami dimarts al vespre, aquí a Nova York està fent una calor de mil dimonis. No és res que no ens sigui familiar. S'assembla molt a la calor de Barcelona, molt humida, però amb la xafogor afegida per l'asfalt, els gratacels, els cotxes... Suposo que deu ser això que els del Temps en diuen "sensació de xafogor". Doncs bé, aquí la sensació és intensa i més tenint en compte que l'apartament està sota teulat i que no té persianes per impedir que entri el sol...

Però com diuen a casa nostra "A las penas, puñalás!" I nosaltres, lluny de deixar-nos intimidar pels Farenheit que estan arribant als 100 graus, seguim sense parar per aquesta ciutat que mai no dorm. Una mica amb la sensació i la consciència que estem vivint els últims dies d'una experiència que està superant les expectatives. Disfrutant d'aquest temps que encara ens queda i assaborint el fet que, a partir d'ara i per sempre més, Nova York sempre serà una mica "nostra".

Aquests dies aquí celebren la "NYC Restaurant Week", un parell de setmanes en què pots anar a restaurants caríssims per un menú de 35 dòlars més la beguda, la propina, etc... La broma no surt tirada però és assumible! La nostra amiga Nancy es va encarregar de l'elecció del lloc i no ho va poder fer millor. Ens va portar a un restaurant al carrer 119, entre l'avinguda Amsterdam i Morningside Drive, al costat de la Universitat de Columbia. Una zona en general avorrida i sense gaires locals ni botigues. Quan caminàvem pel carrer no semblava que hi pogués haver cap restaurant. Però el nom ja ho diu tot: "Terrace in the sky", així que lògicament no ens vam trobar el local a peu de carrer!

Amb la Nancy i la Maria al "Terrace in the Sky"

La calitxa era important! Ahir va fer molta calor!

Quan arribes al 400W del carrer 119 et trobes un edifici amb un ascensor que et porta directament al terrat. I allà hi ha un restaurant amb un punt de cursi important. Moqueta, daurats, vaixella amb flors... Però alhora amb molta fusta, uns finestrals immensos i una terrassa magnífica des d'on es veu tot Manhattan!
El menjar va ser molt bo, però tampoc per tirar cohets. Això sí, el lloc ens va semblar memorable!

Les vistes del "Terrace in the Sky" quan es va fer fosc

Abans d'ahir, per tercera vegada, vam anar a un concert de la nostra amiga Marta i el seu grup "Mar salá"! Ens sentim una mica "grupies" perquè ja ens sabem les cançons i som tot uns fans. Aquests concerts són una bona ocasió per reunir-nos amb els amics que hem fet aquí i que, la majoria, també són amics de la Marta. I també és un bon moment per incorporar nova gent, com una parella encantadora d'argentins, la Daniela i en Marcos. Ella estudia amb mi al MoMA el curs d'art contemporani i tots dos estan vivint a Nova York una temporada treballant com a dissenyadors gràfics.

Amb en Marcos, la Daniela i la Mònica

Amb la Mònica i en Carlos

En aquestes reunions ja es nota que molta gent és de vacances. Encara queda algú per la ciutat però pràcticament tothom està preparant les maletes... Mentrestant, encara tenim 10 dies per disfrutar i, a més a més, ho farem amb companyia d'amics de Barcelona! Yupi!

La Marta és tota una artistassa!!

VISCA NOVA YORK, VISC A NOVA YORK!!

Porto una setmana una mica gossa amb això del bloc. Vam passar uns dies ben entretinguts amb la nostra amiga Mabel que era de visita. Dissabte a la tarda va marxar cap a Barcelona i en Miquel i jo vam començar, també, a fer maletes...

La Mabel amb el "Family Taxi" que ens va salvar l'endemà!

Fa temps que havíem pensat que trobaríem a faltar uns dies de platja aquest estiu. Tot i que a mig agost anirem al Cape Cod, a prop de Boston, on es van rodar els capítols de "S'ha escrit un crim" de la senyora Fletcher, però aquestes són platges molt boniques i també molt atlàntiques i molt fredes...

La senyora Fletcher manté la fama. Vaig veure aquest llibre a Barns and Noble

Així que vam pensar en Miami, una ciutat que a tots dos ens despertava curiositat i, alhora, una certa desconfiança... Va guanyar la curiositat i el pragmatisme ja que, vam estar d'acord en què mai faríem un vol Barcelona-Miami i, en canvi, les dues hores i mitja que separen Nova York de la ciutat més meridional de Florida semblaven molt més acceptables a l'hora de saciar la curiositat i fer-nos un bon bany al mar.

NOVA YORK-MIAMI 17-19 D'AGOST DE 2011. CRÒNICA D'UN "BREAK" ESTIVAL:

Doncs tot plegat no va començar massa bé... No ens havia passat mai a cap dels dos! Diumenge ens havíem de llevar a les 5.50 del matí i, o no va sonar el despertador o no el vàrem sentir. La qüestió és que a les 6.40 va trucar el taxista que portava 20 minuts esperant a la porta. Nervis, presses, una enrampada amb un endoll en mal estat quan intentava desendollar el carregador de l'ordinador, corre, corre, corre... i, en fi.., sort del trànsit de diumenge al matí que és ben tranquil i en 20 minuts ens vam plantar al JFK.

Arribats a Miami vam llogar un cotxe. Una de les millors coses que hem fet. Segons les ocasions aquí, als Estats Units, és tan fàcil i barat llogar un cotxe que surt més a compte que agafar un taxi per anar i tornar de l'aeroport. Però, en aquest cas, a més a més, Miami és una ciutat on moure't en cotxe és imprescindible. Al Downtown i els barris de la ciutat ningú no passeja. Tothom agafa el cotxe per fer qualsevol activitat. Els carrers estan pràcticament deserts i les botigues tanquen cap a les 7 de la tarda. Unes botigues que són especialment horribles, podríem dir que una mica pitjors que les de la Ronda de Sant Antoni o les del Port de Barcelona, però per l'estil perquè us en feu una idea. De fet, la majoria són joieries i botigues d'electrònica. Tampoc no sabríem descriure el tipus de clients que tenen perquè durant l'estona que vam fer una volta no vam veure pràcticament ningú.

El Downtown de Miami també és ple de gratacels amb entitats bancàries, d'assegurances i empreses diverses... Fora del centre la ciutat és molt extensa, plena de cases d'una sola planta que omplen extensions i extensions... Vam "conduir", perquè ja us dic que no es pot passejar!, per Little Haiti que sembla tan perillós com Haití mateix, i pel districte del Disseny, ple de botigues de mobles i decoració per als clients dels rics de Miami, que també n'hi ha. I, també, per Little Havana, un barri enorme de cases baixes on tot es cubà. Té un sol carrer amb una certa activitat comercial tirant a cutre, a molt cutre, i la resta és una gran urbanització. Vam anar a dinar al restaurant Versailles, al carrer SW 8 (el carrer on hi ha tot!) amb l'avinguda 36, i l'ambient era cent per cent cubà. No se sentia ni una paraula en anglès. Això sí, el menjar va ser molt bo!

Amb aquesta descripció de Miami City pensareu que quin horror. I sí, és una de les ciutats més lletges i poc interessants que he visitat mai. Per dir alguna cosa positiva, vam anar al Miami Art Museum i vam passar una estona veient algunes obres d'artistes contemporanis que no van estar malament.

Però, per sort, nosaltres no estàvem allotjats a Miami City sinó a Miami Beach, concretament a South Beach, l'únic lloc acceptable per al nostre gust per passar-hi algun dia. Miami Beach és una illa allargada que hi ha al davant de Miami City. North Beach és ple d'hotels i apartaments gegants tipus Benidorm. South Beach té la concentració més gran del món d'edificis Art Decó. Uns edificis construïts entre els anys 20 i 30 que són ben macos i que la majoria són petits hotels força agradables.

Un exemple d'edifici Art Decó

A South Beach sí que s'hi pot passejar. A Ocean Drive hi ha la majoria d'edificis Art Decó, a La Española Way hi ha tot de restaurants en un carrer amb edificis de tipus espanyol i a Lincoln Rd Mall, com el seu nom indica (Mall) és tot un carrer peatonal i comercial ple de botigues en aquest cas molt més apanyades que les de Miami City. Aquí a Lincoln Rd, també hi ha molts restaurants i bars. L'ambient ens va donar la sensació que deu ser similar al de Marbella, tot i que no hem estat mai a Marbella.
Efectivament, podríem dir que això de Miami Beach o South Beach és hortera... però és un horterisme amb possibles! Una mica nou ric, amb moltes senyores de nas operat de tots els països de Sudamèrica que els encanta Miami per anar a comprar i passar-hi uns dies. És cert que per a algú amb cultura hispana és un lloc on no et sents gaire estrany. Pots parlar espanyol a pràcticament el cent per cent dels comerços, així que és una destinació tradicional per a l'hispà ric.
A Ocean Drive també hi ha molts bars amb la música a tope plens de gent jove, de musculosos i "chicas de modelaje" que prenen copes caríssimes sota vaporitzadors d'aigua per fer-los més suportable la calor.

Ocean Drive amb edificis macos, bars i restaurants!

La platja és enorme i a la zona de South Beach especialment maca perquè no hi ha grans edificis al darrere. El diumenge la vam trobar molt massificada però, tant dilluns com dimarts vam estar-hi molt bé. El secret és arribar d'hora al matí i marxar, com a molt tard, al migdia. Tens molta sensació que el sol t'està cremant. Potser per això no ens hem posat gens vermells ja que anàvem ben sucats en crema protectora el parell d'horetes que podíem suportar a la platja. A més, l'aigua és tan calenta que no et refresques. Sembla que entressis a fer-te un bany al caldo de Nadal!! Veus molta gent banyant-se amb samarreta per protegir-se del sol. Jo també havia d'anar a la platja amb samarreta de petit per no cremar-me quan l'única crema que coneixíem era la Nivea que encara ens cremava més! Hi ha força corrents i la gent no neda, més aviat fan una mica de "bany d'asiento" i, sobretot el diumenge, vam veure molta gent amb el got de plàstic del refresc o del cafè gelat a dins de l'aigua. I, diumenge també, la platja estava plena de radiocassettes!!!Potser a les platges més concorregudes de Catalunya també n'hi ha, però digue'm-ne que no les freqüentem gaire i ens va sorprendre veure tants "lloros" a la platja. La música --de salsa sempre!-- no la posaven massa alta, tot s'ha de dir!

La platja de South Beach. Al fons, els edificis de North Beach

Ja ho veieu, una experiència "irrepetible" en el sentit literal del terme. Ens ho haguéssim pogut imaginar? Doncs sí, tenint en compte els personatges del nostre país tipus David Bisbal que hi tenen casa... Però ens ha agradat molt veure-ho i comprovar-ho per nosaltres mateixos. Això sí, quan anàvem cap a l'aeroport on, per cert, ens van rematar amb un parell d'horetes de retard, estàvem contents de tornar a casa. A casa nostra que ara és a Nova York tot i que només per un parell de setmanes més. Però, mentrestant només puc dir: Visca Nova York, visc a Nova York!!

Visca Nova York!!!

RIQUESA I PODER

Money makes that world go around!!

De seguida que vaig arribar a Nova York vaig pensar que, aquesta vegada que m'hi estaria per tant de temps,  valia la pena que intentés visitar alguns dels llocs sobre els quals n'he parlat mil vegades a la feina. No sóc gaire fetitxista ni impressionable amb aquestes coses, però em va semblar que fer un passeig per la Borsa o la Reserva Federal podia ser interessant, si més no per donar-li una forma física a dues institucions tan nomenades i que tant acaben tenint a veure amb quina és la nostra situació econòmica.
Wall Street no es pot visitar des dels atemptats del 2001. Hagués pogut remoure cel i terra per intentar entrar com a periodista, però ja he advertit que no sóc gaire fetitxista.., així que si hagués estat fàcil ho hagués fet però tampoc he tingut ganes de posar-me a prova en aquesta ocasió!

Clooney en un cartell de la pel.li

On sí que vaig sol.licitar visita va ser a la Reserva Federal, el banc central dels americans. Ho vaig fer al maig i només vaig trobar una plaça per avui, 12 de juliol, a les 9.30 del matí. I allà hi era, puntualíssim, i coincidint amb una escola campament d'adolescents de l'extrarradi novaiorquès.
Hi ha moltíssima seguretat. Quan fas la sol.licitud per visitar el banc triguen dos dies a dir-te si t'accepten o no! Suposo que et deuen ficar en algun fitxer policial no fos cas que tinguessis un historial tipus Georges Clooney a "Oceans Eleven"!



Òbviament jo, que em sembla que el màxim que he robat a la vida van ser uns préssecs a Cal Celestino al Vilosell i em van enxampar i la meva mare em va fer comprar-li un kilo de préssecs i passar la vergonya d'anar a demanar-los perdó, vaig ser acceptat a la primera! Ai, perquè suposo que quan agafava folis a la Caixa no compta com a robar, oi?
Anyway, com diuen per aquí, que em van acceptar i que hi he anat. Que si algú té intenció de venir i fer la visita que faci la reserva amb molta anticipació al viatge. I que no hi ha per tant! Primer t'ensenyen una col.lecció de monedes força àmplia on t'expliquen com va sorgir a l'Antiga Grècia això dels diners i com ha anat evolucionant fins arribar al totpoderós dòlar americà, no fos cas que s'oblidessin de reafirmar la gran potència mundial que són (endeutada fins a les celles, by the way...).

Allan Greenspan

Després t'expliquen amb un vídeo que una de les funcions de la Reserva Federal (a part d'ajudar a crear una de les bombolles financeres més bèsties de la història del capitalisme gràcies al seu expresident Allan Greenspan!!) és custodiar l'excedent de dòlars que li envien els bancs i distribuir els dòlars quan els bancs els en demanen. A banda, de repartir la moneda nova i vetllar perquè la que circula pel país estigui en bon estat.



Però el que seria el magatzem dels diners ja no és a Nova York sinó a un edifici nou de New Jersey. El que sí que tenen als baixos de l'edifici són tones i tones d'or magatzemades. Només un 5 per cent és or dels americans. La resta són dipòsits d'altres bancs centrals del món que confien en què les seves reserves d'or estaran ben protegides als baixos d'aquest edifici dels anys 20 del Lower Manhattan. Veure els lingots entre reixes té gràcia. I la càmera cuirasada també. És enorme! T'expliquen la puresa de l'or, que està entre el 98 i el 99 per cent, que és molt dens, que els lingots pesen molt i per això els treballadors han de portar un protector metàl.lic per als peus perquè si els cau el lingot els deixa el peu destrossat.., t'ensenyen la bàscula on pesen els lingots... En fi, interessant si no fos perquè, com passa a moltes visites comentades, comencen a donar-te xifres per impressionar-te. I això em dóna peu per comentar que no suporto aquests americans i els seus peculiars sistemes de medició!

Seis metros bajo tierra

Han començat dient-nos que estàvem a 80 peus sota terra, en un dels punts més baixos de Manhattan, sota el nivell del mar i el metro... Però, qui sap quan medeix un peu? Jo només tinc a referència d'una sèrie de culte en la meva opinió, "Six feet under" que a Espanya es va traduir com a "Dos metros bajo tierra". Vol dir això que sis peus són dos metres? Ho dubto... Incalculable, francament.



Sort que gràcies a la meva feina, sé que per als anglosaxons un "bilió" no és un milió de milions com per als llatins, sinó que són 100.000 milions! Algo es algo...
Després ha començat a parlar de pesos i, és clar, de lliures! I també sort que de petit la meva mare m'eviava  a comprar mitja lliura de pernil dolç i jo veia a la balança que eren 200 grams... Això m'ha servit per saber que un kilo són més o menys dues lliures i mitja... Però, quan et parlen en anglès a tota castanya, hi ha algú capaç de traduir al sistema mètric decimal els pesos o les distàncies dels gringos? Si hi ha algú, és el meu heroi!!

A la Reserva Federal el tema de les medicions i les xifres s'ha acabat. Però les distàncies entre els llocs es medeixen amb milles, la gasolina es compra per galons (qui pot saber què és un galó??), la llet pot venir en un envàs de mig galó, per exemple... I no parlem de les temperatures... en graus Farenheit!!! Reconeixereu que tot plegat és una mica desquiciant! Des d'aquí faig una crida a Nacions Unides perquè facin una ressolució que els obligui a adoptar el sistema mètric decimal. Que aquests nous rics, com que no tenen més que 200 anys d'història, ara volen ser més "medievals" que ningú amb les medicions...  Si els americans han aconseguit uniformitzar tot el món i fer-nos beure a tots Coca-Cola, doncs que s'adaptin també ells una mica! Què nassos!
És clar que no vull dir-ho massa alt, no fos cas que siguem nosaltres els que comencem a parlar de galons, lliures, peus i milles! Oh my God!! Glups!

MATARÓ I LA XINA, AGERMANADES!

Amb trajectes de metro de gairebé una hora hi ha temps per fixar-se en moltes coses... Que hi ha molta gent grillada, per exemple! No us podeu imaginar quantes persones van xerrant, gesticulant o cridant soles!
Que els problemes de sordesa seran bestials en quatre dies perquè molta gent porta auriculars d'aquells que t'agafen tota l'orella amb els quals escolten música a tota castanya!
Que deuen tenir problemes d'esquena perquè aquí has de portar sempre una bossa plena de coses: un llibre per llegir, una jaqueta pel fred, un mocador per si de cas, els auriculars gegants ja esmentats... I, els més previsors que fan cas dels advertiments de les autoritats públiques, porten també un xiulet i una bossa de cacahuets per si queden atrapats sota la runa en algun tipus d'accident o atemptat terrorista!! Quins flipats!!

Però a banda d'aquestes i tantes altres coses que ens anem fixant al metro, algunes de les quals ja hem anat explicant en els blocs, ahir en Miquel es va fixar en què els xinos, quan entren al vagó del metro van com bojos per asseure's! Els veus entrar amb una mirada que és com un scanner, amb el cap que gira de banda a banda localitzant algun espai lliure en els seients. Si porten nens, per suposat, han de seure primer! No sabem ben bé per què, però aquí tothom s'aixeca perquè seguin els nens! El contrari del que passa a Espanya, que fem aixecar els nens perquè s'asseguin els grans, que per això estem ben cansats i treballem!
Doncs bé, els xinos busquen lloc per seure, solen portar bosses de plàstic com a bossa de mà i, molt sovint, mengen no se sap ben bé què en el vagó mateix.

El "train"

Només el primer d'aquests comportaments observat en els xinesos em va fer pensar en Mataró! Tinc una gran amiga que és nascuda i criada a la capital del Maresme... Quan entrem junts en algun tipus de transport públic sigui tren, metro o vaixell, la veus que fa un parèntesi en la conversa i activa el radar per trobar un lloc on seure! Ho té tan clar, va tan directa i és tan evident que un dia li vaig demanar: -Com és que tens tanta trassa en això d'aconseguir lloc? I em va respondre: -És que sóc de Mataró! I la gent de Mataró portem anys patint trens lentíssims (que fins i tot paren a Ocata!! I ho sentim per Ocata però potser alguns trens s'haurien de saltar aquesta parada i algunes altres! En això estic completament d'acord amb la meva amiga!!) i pleníssims de gent, on trobar un lloc per seure és de les coses més preuades! Així que, ja ho veieu, la gent de Mataró ha fet de la necessitat virtut i ara són capaços de detectar immediatament si queda algun lloc lliure per seure allà on vagin!

Xinesos al Chinatown

Així que sospito que potser els xinesos, que són tants, també porten generacions patint les aglomeracions i són igual d'espabilats per aconseguir lloc! I potser els que són aquí ja han perdut aquella flexibilitat envejable que els permet seure de "cuclillas"a qualsevol lloc... O potser els que hem vist són d'una ciutat equivalent de Mataró a la Xina però que, en comptes de tenir 100.000 habitants, deu tenir 10 milions i molts dels quals han emigrat a Nova York!! En qualsevol cas, podríem agermanar-les!! Ho llenço com una idea per a l'ajuntament que, per cert, no sé si ha canviat de color!!!
Ei, i que consti que a mi em va de conya anar amb la meva amiga pels mons perquè sovint troba lloc per a tots dos!!

FIRE ISLAND + FIREWORKS

Sembla ser que, amb això de la climatologia, també estem tenint sort! Quan vam arribar a Nova York vam passar una mica de fred i ha costat força que arribés la calor. I encara no és aquella tan xafogosa que sol fer aquí i que vam poder comprovar durant uns dies a començaments de juny. Ara està fent un temps agradable, amb calor al migdia i airet més que gustós a l'ombra o al vespre. Ideal doncs per fer un dia de platja tenint en compte que la xafogor insuportable, tard o d'hora, arribarà!

Cherry Grove és un dels pobles de Fire Island

Fire Island va ser l'escollida. Tothom ens havia dit que és un lloc molt bonic. És una illa molt allargada i estreta que està a sota de Long Island i té diferents poblets o grups de cases i platges. És un parc natural de dunes amb una sorra força blanca i amb unes platges llarguíssimes.

Platges llargues amb molt poca gent...

 Les construccions són les típiques de fusta separades per passarel.les també de fusta sobre la sorra i les dunes que hi ha a tota l'illa.

Casa de fusta a Fire Island sobre les dues

Una meravella, francament. Perfecte? Doncs tampoc! L'Atlàntic és un oceà, amb unes onades gegants que no convidaven a ficar-se a l'aigua tranquil.lament. I força fred. I d'aquell color verdós-marronós que, si no fos per la bravura de l'aigua, semblaria que t'estàs banyant en un pantà! Tot i això, ens vam banyar a la vora de la platja i va ser un dia molt i molt agradable d'estiu. A més, teníem la convicció que és el millor que podem aconseguir a les costes atlàntiques relativament a prop de Nova York.

El viatge, llarg. Un parell de parades de metro, tres canvis de tren, això sí, perfectament coordinats, fins a Sayville i un vaixell fins a Cherry Grove. Entre dues hora i mitja i tres en total. O sigui, un pèl lluny per si algú visita només uns dies Nova York. Tant Cherry Grove com The Pines, que és el poble del costat són destinacions de turisme gai. I n'hi ha força francament. Però a nosaltres que no ens agraden especialment els guetos, ens va agradar força. Ens ho esperàvem més tipus Sitges.  En canvi, és un lloc molt tranquil, amb molt poca gent a la platja i molt separada, amb un rotllo molt naturista-hippy també, amb molta barreja d'edats... I, sobretot, molt poc bulliciós. Potser vam tenir sort amb el dia escollit, l'endemà del pont del 4 de juliol, uns dies que segur que van ser molt més concorreguts! Fos com fos, encantats de Fire Island.

Tres hores de viatge entre metro, tren i barco!

I , de l'illa del foc, als focs artificials! Perquè sí!! Ho vam fer!!! Allò que no faria mai a Barcelona que és agafar-me el metro i anar a Montjuïc amb les multituds a veure els focs artificials, doncs ho vaig fer aquí a Nova York on, us ho asseguro, hi ha molt més trajecte de metro i molta més multitud!! Però era l'única manera de veure els focs ja que no tenim cap amic amb terrassa o terrat amb vistes al riu Hudson, a l'oest de la ciutat, que és on es van llençar els focs. Ni estàvem disposats a pagar més de 100 dòlars per persona per veure'ls des de la terrassa d'algun hotel!

Una gentada esperant els focs

Vam anar-hi, doncs, amb la multitud i hem de dir, però, que va ser suportable. Ens vam quedar al carrer 28, passada l'avinguda 11, en un lloc en què no hi havia edificis alts i vam poder veure la màxima celebració de la ciutat per al dia de la Independència del país. Els focs, macos, i la gent molt normal! Jo m'esperava més demostracions de patriotisme americà i no... només un flipat que anava amb una bandereta i que en un moment va començar a cridar U-S-A, U-S-A i ningú li va fotre ni cas així que va callar al tercer crit. Nova York no és una ciutat on tinguis la sensació que hi ha molt patriotero tipus "Gran Torino". Aquí hi ha molta barreja i, probablement, la gent mes lliberal del país encara que a l'ajuntament voten als republicans! En qualsevol cas, els focs van ser una festa! L'arribada a la zona de l'oest de la ciutat va ser tranquil.la i la sortida també. Així que una experiència irrepetible, bàsicament perquè si mai tornem a estar aquí pel 4 de juliol, dubto que tornem a fer l'excursió. Visto!!

Els focs des de 28th street passada 11th avenue

Ja fa 3 anys que es fan al riu Hudson

"FERRAGOSTO" A L'AMERICANA!!

Avui és el dia de la Independència, el 4 de juliol. Es podria dir que, després d'Acció de Gràcies, és el festiu més important per als americans. Les empreses i oficines estan tancades i, en un dia com aquest, fins i tot molts comerços també abaixen la persiana, cosa bastant inaudita en una ciutat que sempre està disposada a oferir-te alguna cosa per comprar.
Aquest any cau en dilluns, així que el pont és curt, però la majoria dels novaiorquesos se'n van a la platja. Els més rics, als Hamptons, els més "progres" però amb pasta a Fire Island, els que no volen fer cues de trànsit, a New Jersey i els que no tenen un duro van a Coney Island amb el metro! Als carrers queden els turistes, molts d'ells nord-americans d'altres estats, i els treballadors dels serveis que funcionen: botigues, restaurants, transports...
De tota manera, no és com el "Ferragosto", aquelles dues setmanes al voltant del 15 d'agost a Espanya o a Itàlia, en què els carrers són deserts i es poden aparcar els cotxes sense fer maniobres com als suburbis de Califòrnia... Aquí sempre hi ha gent! Massa i tot!

L'entrada principal del Museu d'Història Natural

Ahir diumenge vam visitar el Museu d'Història Natural, un museu caspós i antic però amb gràcia, amb bitxos ben grans que no saps si són dissecats o de pexiglás... que et fa adonar que en aquesta ciutat fa dècades que són urbanites i que molta gent es passa la vida a l'asfalt, així que unes vitrines on veure una mona penjada o un jaguar enmig d'un paisatge virtual de cartropedra pot ser tota una aventura "natural" per als visitants. A part de grans animals, també tenen ocellets, seccions de geologia, de la creació de l'univers... En fi, fora conyes, molt didàctic i molt de principis del segle XX un temps en què interessava molt la naturalesa i a l'antropologia. Sí!, també hi ha vitrines amb homes i dones vestits amb plomes o amb un "taparrabos" que donen una pàtina important d'etnocentrisme anglosaxó a tot plegat...
Doncs bé, el museu en qüestió estava a petar de gent i, sobretot de nens! Lògic si es té en compte que era un dia de pluja i què millor que portar els nanos a veure bitxos dissecats al West Side!

Amb dues mones!

Prehistòrics defensant el que han caçat d'un voltor

Despés ens vam donar un segon bany de multituds quan vam anar a treure entrades per a un musical a Times Square sense saber ben bé on anàvem perquè no teníem localitzat el teatre. Entre paraigües, cotxes, policia, ambulàncies i la marabunta en general, vam acabar pensant que potser millor haver-nos quedat a casa o al barri com fan els novaiorquesos sense nens i que no han anat a la platja! Ai... ja ho diuen que "When in Rome, do as the Romans do", la versió anglesa del "Donde fueres... haz lo que vieres"!!

Si feu la foto més gran, els del paraigües verd som nosaltres!

Dissabte vam ser molt més espabilats i vam anar d'excursió a Governors Island, una petita illa enfront del Downtown, i molt a prop d'Ellis Island. Aquesta última era l'illla on els immigrants havien d'esperar per poder entrar a la ciutat de Nova York per realitzar el seu somni americà que, molt sovint, es traduïa en anys i panys de pobresa absoluta i de condicions paupèrrimes. Els que estaven molt malalts de tifus o altres problemes els enviaven a Governors. O sigui, que per als més penjats amb això de les energies, no crec que a Governors hi hagi unes vibracions estupendes. Però obviant el passat negre de l'illa, resulta ser un lloc ben agradable i sense cotxes on es pot passejar amb bicicleta i on s'hi arriba gratuïtament amb un ferry només durant els mesos d'estiu.

La Nancy i en Miquel amb Lady Liberty al fons

Des de Governors Island hi ha bones vistes de Manhattan

I divendres concert de la nostra amiga sevillana Marta, instal.lada de tota la vida aqui, amb el seu grup "Mar salá" al Lizarran, un restaurant de tapes espanyol on et serveixen com a Espanya, o sigui, fatal! Em sembla que no els va gairebé el negoci i no m'extranya perquè no és que sigui horrible però no et queden ganes de tornar-hi!

La Marta és molt artista!!

Uns portorriquenys van animar la gent a ballar

El 4 de juliol és el dia en què molts "nous americans" aprofiten per jurar la bandera i la constitució i convertir-se en ciutadans amb nacionalitat dels Estats Units. Són cerimònies multitudinàries. Perquè, encara ara, molta gent vol ser americana. Les jerarquies i el classisme són evidents a la ciutat. Hi ha barris completament negres o hispans, cada cop més allunyats del centre. Ciutadans que viatgen en metro durant més d'una hora per treballar en feines de 20.000 dòlars l'any. Molts d'ells tristos. Els negres, especialment, amb molta ràbia i molta mala gaita que contrasta amb l'amabilitat xocant de la gent en general. Viuen en un sistema que els aboca a una pobresa difícil de superar, a una pobresa de mínims. I, en el cas que no tinguin res, que no hi hagi ni un dòlar en el seu compte bancari, el sistema els ho dona tot gratis: menjar, metges, habitatge... però al preu de viure en la misèria total.

Aquest anunci del metro diu que a l'estiu es dóna menjar saludable gratis a menors de 18 anys

Això sí, aquí queda la tradició de ser un país d'acollida i, si s'aconsegueix la "green card" que és el permís de treball i el que és realment complicat (s'obté amb el matrimoni o si fas una feina que es pot demostrar que un americà no la pot fer!) al cap de cinc anys ja pots tenir la nacionalitat americana si la vols! En això sembla diferent a Europa on en temps de bonança tothom era benvingut per treballar en les feines menys qualificades però on ser espanyol, o francès, o alemany o italià no és tan fàcil.
Aquí continuen pensant que qui viu i treballa "legalment" al país, és americà! I avui ho celebren tots! Aquest vespre amb els focs artificials del riu Hudson a Nova York.