LA SÍNDROME DEL CRANC

A la gent ens agrada posar nom a les coses. No hi ha res que ens tranquil.litzi més que descobrir que allò que ens passa també li passa als altres. La dita de "mal de muchos, consuelo de tontos" és una veritat com un temple. Per això, quan algú té una malaltia o una adicció o un problema qualsevol busca saber que hi ha d'altres que també ho pateixen i, tot plegat, té uns efectes balsàmics, relaxants... Si hi ha qui ho està passant i ho supera, jo també ho puc superar!

Doncs bé, porto un parell de setmanes preocupat perquè tinc la sensació que parlo pitjor l'anglès que quan vaig arribar. I, teòricament, no hauria de ser així perquè estic en plena immersió, encara que amb en Miquel i amb força amics no parlem anglès. Però tot el que llegeixo ho faig en anglès. Ja m'he acabat un parell de llibres, cada dia me'n porto articles arrencats de la revista "New York" per anar llegint al metro. Subratllo les paraules que no entenc i després les busco al diccionari. Aleshores m'apunto el significat en un paperet que fico dins d'un sobre. Cada dia miro els paperets del sobre. Si ja m'he après el significat de la paraula, la trec del sobre i la llenço. Si encara no me la sé, torno a ficar-la al sobre!

Ja sabeu que sempre he sigut una mica empollón...

L'ordinador, el sobre del vocabulari en anglès i el llibre d'art del MoMa

Ja he explicat que vaig molts dies a les visites del MoMa, i també als cursos que faig dos dies a la setmana, i vaig al cine i al teatre i faig diversos intercanvis anglès-espanyol... I la tele!

Tot i això, sembla ser que quan estàs en un procés d'immersió en què millores molt ràpid la comprensió oral i escrita, el cervell no pot assimilar tanta informació i ho compensa fent-te sentir molt insegur a l'hora d'expressar tot això que has après. Total, que te n'adones que no pots aplicar el que saps i, a més a més, ets molt més conscient dels teus errors. Així que parles pitjor! I a tot plegat, els formadors en llengües estrangeres li han posat un nom: la síndrome del cranc!

Anant enrere com els crancs! Oh my God!!

Per sort, asseguren que els passos enrere del cranc només duren un parell o tres de setmanes! Així que, amb una mica de sort, calculo que cap al juliol ja no em sentiré tan gilipolles quan parlo anglès com ara! És clar que, el bo que té aquesta ciutat és que quan sents parlar l'anglès al xino de la bugaderia, a la pakistanesa del quiosc o a la mexicana que compra al supermercat --i tots viuen aquí des de fa anys!-- te n'adones que tampoc no vas tan malament!