Pere, Pedro, Peio, Pietro, Pierre, Peter!

Hi ha qui es diu Josep Lluís aquí i a la Xina Popular. Jo, com en tantes altres coses, no ho tinc tan clar. No ajuda gaire pertànyer a una família d’immigrants integrats. Quan em van batejar, em van dir Pedro, concretament, Pedro Mauricio Daniel, per allò dels tres noms de bateig. Al meu pare li agradava Maurici i a la meva germana, que ja era tota una adolescent, el nom de moda el 1967, Dani. Però va arribar la meva mare i va dir la frase definitiva i contundent: “Se llamará Pedro, como su padre”.

És clar que ella, que era nascuda a Almeria, al meu pare li deia Pere. Quin lio! I, a sobre, les meves ties Gaviria tenien el costum de posar-nos diminutius a tots els cosins. Ja us ho imagineu! Vaig carregar molts anys amb Pedrito a les esquenes i encara hi ha molta gent que es refereix a la meva persona amb aquest diminutiu que darrerament dignifica algun jugador de futbol. Una cosa, no vaig ser el cosí que va sortir més malparat: Liber, Sentito, Teodorín, Nuri, Margaret, Elenita, Salvi… I el més cruel de tots els diminutius, Piedacita! L’únic que es va salvar va ser el meu germà, en Germán, que ha tret, probablement, el carácter més semblant al del nostre avi, el seu homònim, que no li costava gens cagar-se “en el Copón bendito” si calia. Són uns descreguts aquests alabesos…  Total, que quan a alguna de les meves tietes se li va acudir dir-li Germanín, va rebre un exabrupte per resposta i es va acabar el tema.

Quan vaig aconseguir desfer-me de la penitència kàrmica del meu diminutiu, vaig tontejar durant l’adolescència amb la versió anglosaxona del meu nom a Sants. O sigui, que em feia dir “Piter” i ho escrivia així, amb “i”. És el que té ser d’una generació que la Bàsica l’ha fet en francès. Finalment, ja a l’Institut i la Universitat vaig decidir que respondria al nom de Pere.

Però un comença a viatjar i se n’adona que, vagi on vagi, ningú sap pronunciar el teu nom i que, els més audaços pregunten si té alguna cosa a veure amb la fruita.

Cansat de donar explicacions sobre el català i el castellà (quina mandra!) i després de confirmar amb la meva psicòloga que tantes formes de dir el meu nom no afectaven la substància de qui sóc, vaig decidir modificar un pèl la dita popular i, “a donde fuere, me llamo como viere”! Pedro, Pierre, Pietro i, per suposat, durant aquests quatre mesos que passaré a Nova York seré Peter Gaviria.